Inauguració:  divendres, 1 de setembre a les 17h. al Museu d’Art i a les 18h. al Museu d’Història de Sabadell.

De l’1 de setembre del 2023 al 25 de febrer del 2024

Al Museu d’Art de Sabadell i Museu d’Història de Sabadell

 

 

 

 

 

Comissari: David González  Ruiz

Organitza: Arxiu Històric, Museu d’Art  i Museu d’Història de Sabadell

 

Aquesta exposició vol ser, per sobre de tot, una plataforma que recuperi i reconegui els noms dels principals fotògrafs i fotògrafes de la nostra ciutat. Una reivindicació cultural que ha de permetre elevar el rol de la fotografia dins el patrimoni local i, alhora, posicionar Sabadell com un dels pools fotogràfics catalans més destacats al llarg del primer terç del segle XX. De fet, l’interès per reconèixer aquesta importància ja data de les primeres fotografies fetes a Sabadell. L’any 1864, Antoni Obradors, constructor del pont de la Salut, remetia dues fotografies a l’Arxiu Municipal perquè “recuerden a las corporaciones venideras la importancia de la obra”.

La pràctica fotogràfica a Sabadell es va estendre com una taca d’oli, al ritme de la Revolució Industrial, impulsada per entitats com l’Acadèmia de Belles Arts, el Centre Català, l’Acadèmia Catòlica o els centres excursionistes. El clímax d’aquesta puixança fou el concurs organitzat per la Festa Major de 1903 amb l’objectiu de “contribuhir al foment de l’art fotográfich”. Des d’aleshores, i fins l’esclat de la Guerra Civil, s’ordiren 92 exposicions o certàmens fotogràfics.

Durant aquest període, per esmentar alguns dels casos més significatius, Sabadell fou bressol d’una generació excepcional de fotògrafs d’art (considerada una de les millors a nivell de l’Estat) dins del moviment del pictorialisme; per la Festa Major de 1916 es va premiar per primera vegada a la fotògrafa Maria Codina o, entre 1866 i 1936, al voltant de la Rambla i els carrers adjacents s’hi hostatjaren fins a 31 galeries de retratistes diferents.

Finalment, cal explicar que aquesta exposició és una trama de complicitats. En primer lloc, cal destacar que és una producció conjunta entre els Museus i l’Arxiu de la ciutat. Fruit d’això la mostra es pot veure a dues seus: el Museu d’Art i el Museu d’Història. En segon lloc, també és la suma del treball d’entitats públiques i privades que han cedit part del seu llegat amb l’objectiu construir conjuntament el discurs sobre la història de la fotografia a Sabadell. Per últim, però no menys important, és un exercici de col·laboració ciutadana que ha fet aflorar un patrimoni inèdit durant anys guardat curosament en domicilis particulars.

 

ÀMBITS TEMÀTICS

 

• ÀMBIT 1 . ELS ORÍGENS.  Al Museu d’Art

L’any zero de la fotografia comença amb la presentació del daguerreotip a l’Acadèmia de les Ciències de París el 7 de gener de 1839. Al cap de pocs dies les botigues d’òptica estaven plenes de curiosos que sospiraven per posar en pràctica el nou invent. Aleshores ningú podia sospitar l’abast social que acabaria tenint la fotografia.

Catalunya va seguir molt de prop aquesta presentació. De fet, el primer daguerreotip de      l’Estat espanyol es realitzà a Barcelona des d’un terrat de la plaça de la Constitució, actual Pla de Palau, el 10 de novembre de 1839. Va ser un acte públic, amb un to festiu, i la imatge resultant es va exposar durant uns dies a la Reial Acadèmia de Ciències Naturals i Arts de Barcelona.

En un primer moment, la burgesia sabadellenca que desitjava fer-se un retrat d’estudi es desplaçava a Barcelona, com ho testimonien els dos daguerreotips de la família Viladot. D’aquesta manera obtenien un objecte exclusiu a l’abast de ben pocs. El realisme i la modernitat de la fotografia va seduir la burgesia i alguns pintors com Lluís Vermell Busquets o Josep Margalef Sirvent n’exploraren les possibilitats.

Els fotògrafs també copsaren la transformació del paisatge urbà. En un context marcat per les dificultats de traslladar equips i laboratoris, l’arribada del ferrocarril (1855) va facilitar la realització de les dues primeres fotografies urbanes que coneixem del terme municipal de Sabadell. Es tracta de dues imatges del pont de la Salut, inaugurat l’any 1864, i que són obra del fotògraf francès, establert a Barcelona, D. Corbin.

Un altre document gràfic excepcional és el Panorama Fotográfico de Sabadell (1881). Un àlbum editat en forma de fascicles col·leccionables realitzat pel fotògraf Joan Martí Centellas i per l’editor Antoni Vives Llorens que anava destinat a un públic selecte. El projecte inicial preveia que la publicació podria tenir entre 30 i 40 làmines però finalment només en va tenir 13.

• ÀMBIT 2. L’OFICI DE RETRATISTA. SEGLE XIX. Al Museu d’Art

Durant la segona meitat del segle XIX l’ofici de fotògraf es va caracteritzar pel ritme frenètic dels avenços tècnics i un excés d’oferta professional que va provocar una crisi permanent en el sector. Només van sobreviure els fotògrafs que s’adaptaren als gustos canviants dels seus clients i, a la vegada, mantenien uns estàndards de qualitat a bon preu. Els anuncis publicats a la premsa mostraven variades cartes de serveis, sempre a preus ajustats, que intentaven satisfer totes les exigències del públic.

L’èxit social de retrat fotogràfic comercial a l'últim terç del segle XIX s’ha d’entendre com un triomf del model de societat burgesa que reforça la idea d’individu i de la família. Amb l’èxit de la carte de visite i la davallada dels preus, retratar-se era a l’abast de moltes més butxaques i havia deixat de ser un símbol de poder econòmic. En conseqüència, el ritual del retrat fotogràfic havia deixat de ser un acte d'ostentació per convertir-se en un llegat familiar que reforçava els lligams entre generacions.

En el cas de Sabadell, a la competència existent calia sumar-hi la proximitat amb Barcelona. Molts estudis fotogràfics de la capital catalana s’anunciaven a la premsa local coneixedors de que la burgesia sabadellenca viatjava sovint a Barcelona per negocis o per plaer i, per tant, eren uns clients potencials.

No obstant, la consolidació d’una burgesia industrial i l’arribada del ferrocarril van acabar creant les condicions adients perquè s’establissin els primers retratistes a la ciutat. El pioner va ser l’italià Giovanni Davicce Corado (1866-1867) però aviat el seguiren altres fotògrafs ambulants que normalment feien estades curtes.

A partir de la dècada de 1890 sorgeix una segona generació de retratistes que tenen un tret en comú: tots són forans. Josep Maria Ballester venia de Múrcia, Francesc Ribera de Torelló, els germans Bressanini de Verona, Ignacio Bada i Pablo Cocñarc eren gallecs, i Antonio Soldevila de la província d’Albacete. Aquesta varietat de llocs d’origen és una mostra del caràcter errant que tenia l’ofici de fotògraf i de com Sabadell era un pol d’atracció d’aquests professionals.

•  ÀMBIT 3. L’OFICI DE RETRATISTA . 1900-1936. Al Museu d’Art

El primer terç del segle XX també es caracteritza per una saturació del mercat dels professionals que es dedicaven al negoci del retrat fotogràfic. Aquesta crisi del sector, en part, es va veure agreujada per l’avenç dels fotògrafs aficionats i la millora dels mitjans tècnics que cada vegada feien més fàcil i econòmica la pràctica de la fotografia.

Era evident que calia fer un gir en els plantejaments de la professió, però l’adaptació dels fotògrafs a la nova realitat va ser lenta i difícil. Alguns, com Joan Vilatobà Fígols o Albert Rifà Planas, ho fiaren tot a la fama com a retratistes amb caire artístic reconegut. A partir de la dècada de 1920 sorgeix una nova generació de joves fotògrafs professionals liderada per Rafael Molins Marcet, Joan Gusi Oliveras o Joaquim Deu Papell que s’havia format a l’ombra dels grans mestres i, en poc temps, prendran el relleu apostant per nous corrents estètics.

Aquesta crisi dels valors tradicionals va obrir noves oportunitats que alguns fotògrafs saberen aprofitar. Concretament, ens referim a les botigues de venda de materials fotogràfics amb una clara orientació a captar com a clients els fotògrafs aficionats.

A Sabadell, la primera botiga dedicada a la venda de material fotogràfic va ser la de Pere Andrés Raich (1914). Aquest establiment es va convertir en un punt de trobada de molts fotògrafs que s’adonaven que no calia desplaçar-se a la capital catalana per comprar allò que necessitaven. Aviat li va sorgir competència amb el futbolista Pere Monistrol Masafret, que el 1916 ampliava la botiga de venda d’objectes d’escriptori amb la comercialització de les càmeres Kodak. Finalment, el 1921, un tercer negoci propietat de Miquel Agulló incrementava la pressió en el sector. Tots aquests establiments van tenir una llarga vida comercial, fet que porta a pensar que malgrat l’àmplia oferta hi havia prou mercat per a tots.

• ÀMBIT 4. ELS FOTÒGRAFS AFICIONATS. SEGLE XIX. Al Museu d’Art

La paraula amateur és un gal·licisme del segle XV que a la vegada prové del llatí amator (el que estima). Aquest terme no te relació amb el nivell de capacitació de l’individu sinó amb la seva motivació. Els amateurs no necessitaven una titulació o el reconeixement de la seva feina amb una compensació econòmica. No tenien la pressió del fotògraf professional i sobretot aprenien a partir de l’experiència directa. En ocasions, aquest terme s’ha emprat de manera despectiva per referir-se a un treball descuidat o dolent. Però, en l’àmbit de la fotografia de finals del segle XIX, cal associar-lo a un valor tan burgès com és la gestió del temps lliure.

Per construir l’espai fotogràfic de Sabadell del segle XIX cal posar en valor la figura dels fotògrafs aficionats. Les seves pràctiques ajudaren a consolidar la idea de la fotografia com un valor articulador de modernitat cultural. No es tractava només d’un producte privilegiat en mans de científics, artistes o professionals. Els fotògrafs aficionats del segle XIX utilitzaren la fotografia com un patró de progrés cultural i amb el seu ús van democratitzar-la ampliant-ne l’abast.

A Sabadell, quan parlem de fotògrafs aficionats del tombant de segle, destaquen, per sobre de la resta, Francesc Pulit Tiana i Marçal Ballús Bertran. El primer era un comerciant d’olis que de ben jove va establir una intensa relació amb l’Acadèmia de Belles Arts. En un dels seus viatges a París havia adquirit una càmera i amb ella documentaria escenes familiars, però, també, la vida quotidiana a la ciutat, sobretot durant la dècada de 1890. Pel que fa a Marçal Ballús, era un dentista apassionat per totes les novetats tecnològiques del moment. En la vessant fotogràfica cal destacar a Ballús com el primer sabadellenc premiat en un concurs, concretament l’organitzat per la revista barcelonina La Ilustración Artística (1897).

Les entitats sabadellenques també van contribuir a la dinamització de la fotografia. Per exemple, el 1892, l’Acadèmia de Belles Arts organitzava el primer curset de fotografia amb dues classes setmanals i, dos anys més tard, el 1894, el Centre Català va inaugurar a la seva seu social una exposició de Belles Arts que incloïa fotografies de paisatges de Francesc Ribera Soler i una col·lecció de vuit imatges de la catedral de Reims dels germans Bressanini. Era la primera vegada que la fotografia entrava en el circuit expositiu de les Belles Arts.

• ÀMBIT 5. ELS FOTÒGRAFS AFICIONATS. 1900-1936. Al Museu d’Art

La irrupció a escena del fotògraf aficionat, cada vegada de forma més massiva, va sacsejar tot allò relacionat amb la fotografia. Per una banda, entre finals del segle XIX i la primera dècada del segle XX, van aparèixer a Catalunya nombroses revistes dedicades exclusivament a la fotografia i, en concret, orientades al públic amateur. En segon lloc, la militància en reconegudes entitats d’àmbit nacional, com el Centre Excursionista de Catalunya o l’Agrupació Fotogràfica de Catalunya, van servir de punt d’aprenentatge, intercanvi i enriquiment per a molts aficionats sabadellencs. Finalment, però no menys important, l’allau de certàmens fotogràfics a partir de principis de segle XX ens ha permès identificar un gran estol de fotògrafs aficionats locals.

Per entendre la imparable expansió de la fotografia com a fenomen de masses cal fer esment al paper que van tenir les entitats culturals i les agrupacions excursionistes en la seva promoció. A partir de 1920 els concursos i exposicions de fotografia organitzats a Sabadell creixeren exponencialment, sobretot, gràcies a l’impuls de l’Acadèmia de Belles Arts, l’Acadèmia Catòlica, el Centre Excursionista del Vallès, el Centre Excursionista Sabadell i l’Agrupació Excursionista      Terra i Mar. Entre aquestes cinc entitats organitzaren 56 dels 70 concursos i/o exposicions celebrats a la ciutat durant les dècades de 1920 i 1930.

L’excursionisme es va convertir, doncs, en el catalitzador de la fotografia dels aficionats. Mereixen una atenció especial les Seccions de Fotografia del Centre Excursionista del Vallès (1909), el Centre Excursionista Sabadell (1920) i l’Agrupació Excursionista Terra i Mar (1929), que entre totes tres impulsaren més del 50% de les activitats esdevingudes entre 1920 i 1936.

Arribats a aquest punt caldria diferenciar, per una banda, els fotògrafs aficionats experts, que solien ser persones benestants molt vinculades al món cultural i amb vocacions artístiques, dels fotògrafs aficionats profans, que eren uns consumidors estacionals i només empraven la fotografia per enregistrar els moments de lleure sense gaires coneixements tècnics. La temàtica i el punt de vista de les fotografies d’aquests últims sovint estaven molt condicionats per l’estrat sociocultural al qual pertanyia l’autor. A tall d’exemple, podem esmentar el cas de Pau Turull Fournols, que amb la seva càmera es movia entre els cercles de l’alta societat catalana i francesa amb la dèria d'escenificar una vida envejable amb ell com a centre permanent d’atenció.

• ÀMBIT 6. LA FOTOGRAFIA ARTÍSTICA. DEL PICTORIALISME A LES AVANTGUARDES. Al Museu d’Art

El debat per dirimir si la fotografia era un art anava constantment de l’entusiasme al recel, segons la percepció subjectiva dels crítics o els artistes del moment. Aquest desig de compartir prestigi amb les Belles Arts va portar els fotògrafs artistes a aglutinar-se al voltant d’un moviment d’abast internacional conegut com a pictorialisme. Un acostament que es va aconseguir compartint temàtiques amb la pintura i aplicant tècniques de positivat, conegudes com a procediments pigmentaris, que donaven a la fotografia acabats molt semblants al dibuix, el gravat o la litografia.

A principis del segle XX els certàmens fotogràfics que es convocaven arreu del territori català coincidiren en potenciar la consideració artística de la fotografia. En clau sabadellenca, el punt d’inflexió va ser el 1903. Aquell any la revista La Ilustración Catalana va fer una important aposta per la informació gràfica organitzant tres concursos fotogràfics. En la primera edició va resultar premiat l’aficionat sabadellenc Pere Dalmau Gorina i en la segona  el vencedor indiscutible fou Joan Vilatobà Fígols, que, d’aquesta manera, començava una meteòrica carrera després de perfeccionar els seus estudis a Alemanya. El mateix 1903 l’Ajuntament de Sabadell va organitzar el primer concurs de fotografia durant la Festa Major.

La primera generació de fotògrafs pictorialistes sabadellencs fou liderada pels germans Joan i Josep Vilatobà, Albert Rifà Planas i Miquel Renom Presseguer, que sobretot va desenvolupar la seva carrera a Barcelona. Les seves creacions eren imatges atemporals, formalment equilibrades i que transmetien una sensació de calma, d'harmonia i de melangia. Per aquest motiu, tots ells, es convertiren en referents del pictorialisme a l’Estat espanyol. Entrats els anys vint els rellevaren una segona generació, encara avui poc estudiada, encapçalada per Domènec Llobet Padrós, Antoni Serra Serra, Francesc Casañas Riera, Fermí Abad Ribera i Narcís Sardà Santigosa.

Paral·lelament, a Sabadell s’havia anat consolidant un grup minoritari de fotògrafs amb actituds avantguardistes. Un primer exemple és la icònica imatge de la Colla de Sabadell sortint de Matadepera en direcció a la font del Saüc (1919), que presenta influències del surrealisme i el dadaisme. Caldrà esperar als anys trenta per tornar a veure la progressiva obertura de la fotografia sabadellenca a nous punts de vista, que es va veure bruscament interrompuda, però, per la Guerra Civil. Aquests tímids intents d’aproximació a l’estètica de les avantguardes els lideraren fotògrafs com el retratista Rafael Molins Marcet, el comptable Joan Balmes Benedicto, l’empresari tèxtil Ricard Duran Bargalló, el també empresari i cineasta aficionat Josep Esteve Codina o el cineasta Llorenç Llobet Gràcia.

• ÀMBIT 7. LA FOTOGRAFIA DOCUMENTAL. ENTRE L’ESTÈTICA I LA CRÒNICA. Al Museu d’Art

La incorporació de la fotografia com a recurs informatiu a la premsa sabadellenca comença, de forma progressiva, entre 1899 i 1901, quan diferents mitjans escrits publiquen retrats de personatges per il·lustrar les seves notícies. No obstant, encara era massa aviat per parlar de fotografies periodístiques perquè moltes de les imatges reproduïdes eren obres d’art, retrats o paisatges.

L’esdeveniment que va servir de catalitzador per estimular definitivament el fotoperiodisme a Sabadell va ser la visita del rei Alfons XIII el 18 d’abril de 1904. Al llarg d’aquell mes les revistes il·lustrades Àlbum Salón i Nuevo Mundo van publicar diverses imatges de l’estada del monarca a la ciutat. A partir d’aquesta data, i fins el 1910, es publicaren a les revistes il·lustrades unes 150 fotografies relacionades amb Sabadell. El perfil dels autors era molt divers. Coexistiren una primera generació de reporters locals formada per retratistes professionals com Antonio Soldevila, Jaume Ribera i, ocasionalment, Joan Vilatobà i Albert Rifà, amb aficionats premiats en concursos de Festa Major com Josep Buxeda, Luís Chavaud o Josep Alguersuari. Tots tenien en comú que el periodisme gràfic no era la seva principal font d’ingressos. Paral·lelament, destacats fotoperiodistes barcelonins com Frederic Ballell, Alexandre Merletti, Josep Brangulí o Josep Domínguez també reportaven l’actualitat de Sabadell, i amb el seu treball van establir les bases del llenguatge icònic dels anys següents.

A partir de 1909 apareix una segona generació encapçalada per l’efímera societat de Josep Obradors i Josep Boixadera, pel fotògraf aficionat Fermí Abad i, a partir de 1912, per Francesc Casañas, el cronista gràfic per excel·lència de la vida sabadellenca. L’hegemonia de Casañas durant la dècada de 1920 va ser inqüestionable i el seu llegat documental és un testimoni de valor incalculable sobre la vida a la ciutat fins l’esclat de la Guerra Civil.

El model de corresponsalia més estès era quelcom semblant al que avui anomenaríem un free lance. Els fotògrafs no formaven part de la plantilla dels mitjans i, normalment, ni tan sols treballaven per encàrrec. Després de revelar els seus negatius, obtenien còpies en paper per contacte i les feien arribar a les diferents capçaleres de premsa esperant que aquestes les compressin. En la majoria dels casos la iniciativa de les informacions gràfiques no partia de les redaccions dels diaris o revistes sinó que eren els mateixos fotògrafs qui suggerien els temes d’actualitat de les seves localitats.

• ÀMBIT 8. EL BOOM DE LES TARGETES POSTALS. Al Museu d’Art

L’època daurada de la targeta postal catalana, i també sabadellenca, l’hem de situar entre 1900 i 1910. Aquest nou mitjà de comunicació de reduïdes dimensions i baix cost permetia als visitants d’una localitat no haver d’enviar la descripció del paisatge o el monument que tenien al davant: ara la vista fotogràfica estalviava les paraules.

La primera sèrie de 9 targetes postals amb vistes de Sabadell la va publicar la casa editorial d’origen alemany, però amb seu a Barcelona, Schoenfeld, el desembre de 1901. A aquesta la seguiren altres com la Sèrie A (1903), les Sèrie B i C (1904) de Marçal Ballús, l’Album-Guía-Artístich y Anunciador de Sabadell (1903), la Papeleria Sabadellense de Josep Obradors (1905), Àngel Toldrà Viazo (1906), Climent Oliveró (1908), una targeta dins de la sèrie general editada per l’Associació Protectora de l’Ensenyansa Catalana de Barcelona (1908) i M.N. París (1909). En total, fins al 1909, a Sabadell s’havien comercialitzat 79 targetes postals amb fotografia.

A partir de 1910 l’evolució de les tècniques d’impressió  en va permetre la producció en grans quantitats i la venda a l’engròs. Barcelona i Madrid es convertiren en els principals focus de la fabricació de l’Estat espanyol. En clau sabadellenca, entre els anys 1910 i 1915, els fotògrafs Josep Obradors Pascual i Josep Boixadera Ponsa es convertiren en els clars dominadors del mercat local de la targeta postal.

Els anys següents, i fins l’esclat de la Guerra Civil, es consolida un model híbrid amb una nova generació d’editors locals formada pels fotògrafs aficionats Francesc Casañas i Fermí Abad o els impressors Enric Llopart, Joan Canals i Josep Figuerola. Paral·lelament, alguns empresaris barcelonins com el francès Lucien Roisin Besnard i  Joaquim Mumbrú comercialitzaren sèries dedicades a Sabadell dins de col·leccions més àmplies que incloïen altres localitats.

• ÀMBIT 9. DONES I FOTOGRAFIA. UNA FALSA ABSÈNCIA. Al Museu d’Art

La societat educava les dones perquè fossin bones esposes, mares abnegades i excel·lents mestresses de la llar. Qualsevol intent de fugir dels murs de la vida domèstica i exercir professions liberals, com ara la fotografia, era vist amb reticències per un món dominat pels homes. Però, malgrat aquestes dificultats, cal fer avinent que des dels inicis de la fotografia hi va haver dones treballant tant amb la càmera com al laboratori o a la botiga.

Si parlem de les fotògrafes professionals, en termes generals, la majoria van viure en l’anonimat a l’ombra dels seus marits, pares o germans. Aquest ostracisme, aparentment, també es va produir a Sabadell, però figures com Maria Camps Biltró, Júlia Llopis Corominas o Mercè Massagué Vila demostren que, com succeïa a la majoria de negocis familiars, la dona del fotògraf també coneixia el funcionament de la càmera i/o el laboratori. Segurament, era per oferir un servei a les clientes que preferien ser retratades per una altra dona o per fer-se càrrec del negoci en absència dels seus marits.

Les primeres dècades del segle XX, el caràcter lúdic de la fotografia va fer que aquesta es considerés un passatemps “adequat” per les dones de les classes mitges i altes. Fou el cas de les sabadellenques Maria Codina Duran i Anita Figueras Crehueras. Ambdues eren coetànies, tenien una càmera Vest Pocket de la marca Kodak i, molt probablement, es deurien conèixer.

Maria Codina crea unes escenes plenes de naturalitat, amb un bon domini de la composició i la llum, que copsen la vida quotidiana d’una família burgesa però també dels veïns de Caldes d’Estrac, on hi passava llargues estades. Aquest control de la tècnica li va valer el primer premi en un concurs de fotografia per la Festa Major de 1916. Pel que fa a Anita Figueras, els pares li regalaren una càmera l’estiu de 1917, amb només tretze anys, i els resultats són sorprenents per la seva edat. Retrata la vida confortable i benestant de la burgesia sabadellenca però també imatges inquietants, amb la complicitat d’amics i amigues, amb escenes d’humor negre poc habitual per una nena adolescent, però que demostren un control total de l’escena.

Entrats a la dècada de 1930, seguint en clau local, sens dubte, cal esmentar el cas de Maria Josepa Izard Llonch. Va néixer en una família benestant que li va proporcionar una educació poc comuna a les dones i l’entorn social de la seva època. Maria Josepa va ser una pionera de la dansa a Catalunya i, per descomptat, a Sabadell, però també destacaria en la pràctica de l’esquí i  de l’automobilisme. Dinàmica, cosmopolita, imatge de les joves de classe benestant amb energies i idees noves,  es va interessar per la fotografia, que sempre havia estat present a casa seva a través del pare, Francesc Izard, i del germà gran, Arnau.

• ÀMBIT 10 . LA FOTOGRAFIA INDUSTRIAL.  Al Museu d’Història

El gènere de la fotografia comercial inclou la fotografia industrial i publicitària que pretén donar a conèixer els productes d’una empresa transmetent al consumidor valors associats a la modernitat o la professionalitat. La finalitat última no deixa de ser l’obtenció d’uns guanys per part de l’empresari.

La fotografia industrial es mou en el terreny de l’ambigüitat perquè, per una banda, ha de ser un mirall autèntic del producte que representa, però alhora pot exagerar algun dels seus trets fins al punt d’idealitzar-los. Sota aquesta innocent aparença informativa, de manera oculta i subliminal, poden haver-hi potents missatges publicitaris.

A part del vessant publicitari, la fotografia industrial era un símbol del progrés material de la societat. Els paisatges industrials mostraven espais oberts amb grans edificacions de maons i xemeneies fumejant, i aviat es va recórrer a la fotografia aèria per obtenir més grandiositat a la vista. Un altre recurs per mostrar la força productiva de les empreses eren les imatges de l’interior de les fàbriques. Les inacabables fileres de màquines arrenglerades en naus diàfanes creaven una estètica fabril que era sinònim de creixement econòmic i d'expansió de la trama urbana. Les imatges sense treballadors, sense brogit, immerses en una atmosfera tranquil·la i contemplativa era un ambient molt diferent del que es vivia en el dia a dia d'aquestes empreses.

Algunes capçaleres de premsa barcelonines, a partir de la dècada de 1910, van dedicar extensos monogràfics a Sabadell. Aquestes publicacions projectaven a l’exterior el teixit empresarial de la ciutat i estaven ricament il·lustrades amb fotografia industrial. La presència de les imatges es concentrava als anuncis, normalment quan la publicació era més generalista, o en els articles de temàtica fabril quan era una revista especialitzada. Les empreses, coneixedores de que havien de competir entre si per acaparar la millor quota de mercat, utilitzaran la fotografia com una eina que mostrava, a potencials clients, la modernitat de les seves instal·lacions i la professionalitat en els processos de treball. Un element comú a totes les publicacions serà l’oblit del nom del fotògraf en el peu d’imatge. Un menyspreu que contrastava amb la curosa preparació que el procés exigia als professionals abans de la captació de les imatges.

La majoria de fotògrafs que es dedicaven a la fotografia industrial eren professionals que treballaven per compte propi i sostenien una petita estructura empresarial. Una segona casuística, menys habitual, eren els fotògrafs que treballaven a sou d’una gran empresa, com      succeïa amb La Electricidad SA. En tercer lloc trobaríem enginyers i/o arquitectes aficionats a la fotografia que empraven aquesta disciplina per documentar processos de treball o simplement per immortalitzar el record d’espais industrials visitats.

Pel que fa als autors locals, els tres principals foren Francesc Casañas Riera, Joan Vilatobà Fígols i Albert Rifà Planas. Tots tres eren fotògrafs professionals, encara que Francesc Casañas no s’hi dediqués de manera exclusiva, i la fotografia industrial era una disciplina complementària a la seva ocupació principal. En el cas de Joan Vilatobà i d'Albert Rifà treballaven de retratistes però, sobretot, sobresortien en el vessant de la fotografia d'art, adscrits als postulats del pictorialisme. Un altre punt de coincidència entre els tres fotògrafs era la seva experiència i profund coneixement de l’ofici, un requeriment necessari per la pràctica de la fotografia industrial. Finalment, cal posar en valor l’enfocament artístic que tots aplicaven a les seves creacions, un element que es notarà en els acabats de les fotografies fabrils.

Les plaques de vidre conservades en el fons personal de Francesc Casañas permeten conèixer la seva manera de treballar i quins van ser els seus principals clients. Quan Casañas havia de fotografiar maquinària o peces per a un catàleg, presentava els objectes amb un llençol blanc de fons per poder retocar més fàcilment la imatge després, durant la postproducció. Si la peça que es retratava era de grans dimensions, es valia de l’ajuda d’operaris per estirar l’esmentat llençol.

Entre els fotògrafs aficionats de la ciutat també n’hi hagué que exploraren el camp de la fotografia industrial. A partir de la dècada de 1910 cal destacar les figures de l’enginyer Arnau Izard Llonch i del fabricant tèxtil Joaquim Garriga Casals. Tots dos eren empresaris, i pel seu ofici tenien un contacte habitual amb maquinària o indrets fabrils.

La fotografia industrial dels fotògrafs aficionats es caracteritzava per la llibertat del punt de vista. L’autor retratava el que realment li cridava l’atenció sense cap tipus de condicionant, tot el contrari dels fotògrafs professionals, que havien de satisfer, sobretot, les exigències dels seus clients. Per contra, les imatges resultants podien tenir problemes de focus, sobreexposicions, defectes de revelat, etc., fruit de la manca de domini de la tècnica fotogràfica.

 

 CRÈDITS

Exposició produïda per l’Arxiu Històric, el Museu d’Art i el Museu d’Història de Sabadell. Ajuntament de Sabadell

Comissariat: David González Ruiz

Disseny i Muntatge: La Central de Projectes

Assegurances: AON Gil y Carvajal

Agraïments

Agrupació Fotogràfica de Catalunya, Arxiu Comarcal de l'Anoia, Arxiu Comarcal del Vallès Occidental – Arxiu Històric de Terrassa, Arxiu Fotogràfic de la UES (AFUES), Arxiu General de la Diputació de Barcelona, Salvador Balaguer Roca,  Ramon Barnadas Rodríguez, Jordi Baron Rubí, Jeroni Benavides Fernández, Biblioteca de Catalunya. Barcelona, Sílvia Borau, Antoni Carbonell Busoms, Àngels Casanovas Romeu, Maria Teresa Costa Ferrando, Glòria Dalmau Pons, Esteve Deu Baigual, Elena Díaz Pérez, Escola Pia de Catalunya, Francesc Esteve Soley, Sergi F. Moure, Lluís Fernàndez López, Galeria A34. Barcelona, María de los Santos García Felguera, Plàcid Garcia Planas, Oriol Garriga Mora, Xavier Gayán Félez, Aleix González Campaña, Gremi de Fabricants de Sabadell, Hilaturas Jesús Rubio, Sara Ibáñez Prieto, Tricce Ibáñez Prieto,  Mireia Izard Gavarró ,Logística. Ajuntament de Sabadell, Marga Losantos Viñolas, Lluís Mas Sangés, Salut Mas Sangés, Efren Montoya San José, Museu Nacional d’Art de Catalunya, Jaume Nonell Juncosa, Francesca Portoles Brasó, Pere M. Puigdollers Ocaña, Eduard Puigventós López, Helena Relat Vall, Esteve Renom Llonch, Mercè Renom Pulit, Albert Roig Deulofeu, Eugènia Serra Aranda, Sebastià Serra Rof, Jordi Serrano Blanquer, Jaume Tarrés Pujol, Joan Torruella Casañas, Cecili Túnica, Sara Prieto, Equip de fusters. Vapor Llonch. Promoció Económica de Sabadell SL, Santiago Vila-Puig Codina i Marta Vives.