PLOU NEVA PINTA

Inauguració; dimarts, 6 de febrer del 2018, a les 20h.

Del 6 de febrer al 8 d'abril al Museu d'Art.

“Quan neva ens trobem en presència d’un fenomen natural; així, quan «es pinta», som davant d’un fet històric”. Daniel Buren

Aquesta exposició està organitzada pel Centre d’Art La Panera i el Museu d’Art Jaume Morera de Lleida i itinerada pel Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.

Direcció del projecte: Antoni Jové

Comissariat: Roser Sanjuan

Activitats: Vanesa Ibarz

Disseny gràfic i instal·lacions: Iván Bravo

Assessorament muntatge: Jordi Alfonso i Teresa Nogués

La mostra sorgeix de la voluntat d’apropar les noves perspectives de la pintura contemporània, dirigida especialment als nens, però adreçada a tot tipus de públics. Explorarem el que sovint es coneix amb el nom de «pintura expandida», una categoria que es caracteritza perquè, en lloc de basar-se en l’ús dels pinzells o la matèria pictòrica, comprén també com a obres pictòriques produccions que parteixen de l’espai, el gest, l’objecte, la fotografia o, fins i tot, dispositius digitals; tècniques que eixamplen els límits tradicionals de la pintura per convertir-la en una tècnica multidisciplinària, que els artistes han fet evolucionar al llarg de «morts» i «renaixements», durant el transcurs dels segles XX i XXI, a partir de la investigació i l’experimentació d’una de les principals «belles arts». Aquesta nova categoria, en part hereva de “Escultura expandida”, encunyada per la nordamericana Rosalind Krauss, qui el 1978, amb l’article “l’escultura en el camp expandit”, fou qui en certa manera, primer en el cas de la’escultura i després resta de llenguatges artístics, va legitimar pràctiques d’expansió en les diferents arts, com la pintura expandida.

A partir dels anys 60, les categories tradicionals de les arts es tornaren maleables, com diria Leo Steinberg, “Tot art està inventat d’un altre art” . Fou a partir de determinats artistes, principalment de l’art conceptual, així com també des de teòrics de l’estètica, i la crítica artística, els que bastiren aquesta nova manera d’entendre el fet pictòric més enllà dels convencionalismes tradicionals.

ARTISTES PARTICIPANTS

Per l’adaptació de l’exposició al Museu d'Art de  Sabadell s’ha inclòs obra de Fina Miralles, la qual recull els continguts expressats en cadascun dels àmbits de la mostra.

  • Daniel García Andújar (Almoradí, 1966) és un artista visual dels mitjans, activista i teòric de l'art. Un dels principals exponents del Net.art. a Espanya és fundador de Technologies To The People i membre d'irational.org. És director de nombrosos projectes a Internet com e-sevilla, e-valencia' o e-barcelona. Representant del Pavelló de Catalunya a la Biennal d'Arts Visuals de Venècia 2009. Del gener a l’abril del 2015, el Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía, organitzà una exposició individual integral del seu treball comissariada per Manuel Borja-Villel titulada “Sistema Operativo”. La seva obra es troba en importants col·leccions públiques i privades.
  • Ignasi Aballí (Barcelona 1958) proper a les pràctiques conceptuals que desenvolupa la seva obra en formalitzacions, tècniques i materials diversos (corrector líquid, llum, pols, retalls de diari, etc.) La seva obra s'ha exposat a centres com ara el Drawing Center (Nova York), la Biennal de Venècia del 2007, al MACBA (Barcelona), Ikon Gallery (Birmingham) i ZKM (Karlsruhe, Alemanya), entre altres, i ha col·laborat en diverses galeries i fires d'art. L'any 2014 va ser distingit amb el Premi Joan Miró. La seva obra és una reflexió sobre els límits d'allò artístic i la seva relació amb la vida quotidiana, d'on l'artista extreu bona part dels seus materials. Ha participat a diverses biennals internacionals com la recent 52 Biennale de Venezia (Venecia 2007), la Sharjah Biennial 8 (Emirats Àrabs Units 2007) o la XI Bienal de Sydney.
  • Miquel Mont (Barcelona, 1963). Artista que explora els límits de la pintura des d’un punt vista absolutament formal, en el qual el que interessa és la manera de tractar-la i de fer-la servir. A les obres dels anys vuitanta i noranta treballa la pintura des de la seva densitat, fins a convertir les seves peces gairebé en objectes de tres dimensions. Els treballs posteriors —entre els quals es troben la selecció de peces que podem veure a l’exposició Nunca es suficiente— augmenten en superfície i es fonen amb l’espai La seva obra forma part de nombroses col·leccions públiques i privades com ara les de ”la Caixa”, Banc d'Espanya, Fundació Barrié, Fundació Suñol, entre altres.
  • Ignacio Uriarte (Kesseld 1972). Treballar en administració d'empreses li proporcionà un bagatge que posteriorment ha exterioritzat en la seva trajectòria artística, ja què sovint utilitza materials que normalment s'associen amb una oficina: els cartutxos de tinta cúbica, clips de paper, gargots en un post - it- i les obres resultants són comentaris sobre les accions del dia a dia en el qual molts de nosaltres realitzem. El treball d'Uriarte s'ha exposat a nivell internacional. Una de les seves peces més conegudes es va exposar el 2009 a Art Basel Miami Beach , una peça de vídeo que mostra a un actor qui verbalment reprodueix els sons d'una màquina d'escriure.
  • Belén Uriel (Madrid, 1972). Artista que parteix d’experiències a partir del disseny i l’arquitectura i la seva interacció social, es caracteritza per la transformació d'objectes industrials o artesanals de la vida quotidiana en altres materials , extraient el significat original dels elements i dotant-los de noves formes i significats. La seva formació s'ha desenvolupat entre Madrid , Londres i Lisboa.
  • Fina Miralles (Sabadell, 1950). Ha treballat amb tot tipus de mitjans, passant de la pintura a l'art conceptual. Va tenir un paper destacat en l'art conceptual català que va sorgir amb força els anys setanta. A partir dels anys vuitanta retornà a la pintura com a paisatge per explorar el que anomena «l'invisible/visible». Des de 1999 viu a Cadaqués per decisió pròpia. Des d'allà continua activa i fidel al seu diàleg quotidià amb la terra, el mar i els ritmes de la natura. El Museu d’Art de Sabadell conserva tot el seu fons i arxiu fruit de la donació de la mateixa artista.

ÀMBITS EXPOSICIÓ

Per explorar aquestes derives de la pintura, iniciades ja durant la dècada dels seixanta, aquesta exposició es distribueix en quatre apartats —el marc, el suport, el color i el gest—, que porten el nom d’aquells elements que han caracteritzat històricament la pintura, amb l’objectiu de descobrir quines noves aproximacions hi realitzen diferents artistes presents la Col·lecció del Museu d’Art Jaume Morera de Lleida, i per la seva adaptació al Museu d’Art de Sabadell també de la Col·lecció del Museu d’Art de Sabadell a través de l’obra de Fina Miralles.

Aquestes obres es posen en paral·lel a autors que aporten noves vies d’exploració al mitjà pictòric com ara, el filòsof Jacques Derrida o artistes com Piero Manzoni, Yves Klein o Allan Kaprow, el pensament dels quals es reflecteix a través de breus cites que acompanyen cadascun dels quatre apartats.

L’exposició incorpora la intervenció gràfica del dissenyador Iván Bravo que ha estat especialment pensada d’acord amb els objectius del projecte. Cada apartat planteja diferents activitas que es prolonguen amb una instal·lació participativa sobre la pintura expandida.

  • EL MARC

En aquest apartat es mostra l’obra d’artistes que posen l’atenció en el marc com a material artístic, així com també un element utilitzat com a legitimador de l’obra d’art.

  • EL SUPORT

En aquest apartat es mostren artistes que pinten sense pintar posant l’accent en el suport, un llenç que pot incorporar diferents accions, sense que sigui l’aplicació de la pinzellada de la forma convencional, el grattage, la no pintura, la incorporació d’elements no pictòrics…

  • EL COLOR

En aquest apartat es vol introduir com els artistes treballen al voltant del color sense l’ús dels pigments de la forma convencional, utilitzant la fotografia o aplicant la pintura directament al mur, combinant-ho amb l’escultura.

  • EL GEST

Un espai on es reflexiona sobre les obres que deixen de donar importància al gest pictòric, per recaure l’atenció en el gest o l’acció.