Els tècnics de l'AHS, David Gonzàlez, i del MHS, Genís Ribé, presenten una comunicació sobre el patrimoni fotogràfic familiar de la guerra civil, exili i postguerra a les 17es Jornades Antoni Varés de Girona (16-19 de novembre de 2022)

La fotografia familiar durant la Guerra Civil, exili i postguerra. Un projecte de memòria i recuperació patrimonial a Sabadell.

David González Ruiz, arxiver i historiador de la fotografia (Arxiu Històric de Sabadell).
Genís Ribé Monge, museòleg i historiador (Museu d’Història de Sabadell).

El sabadellenc Josep Girbau Tiana al camp de concentració de Barcarés (França) l’any 1939. Els seus familiars van cedir per la còpia a l’Arxiu Històric de Sabadell dos àlbums que contenien 328 fotografies realitzades entre 1920 i 1965. Els peus d’imatge confeccionats pel propi Josep Girbau estan mecanografiats i redactats en forma de rodolí. Autor: desconegut/ Arxiu Històric de Sabadell. Codis de referència: FD12256 i FD12257

L’esclat de la Guerra Civil havia canviat la vida del molts sabadellencs però, un cop finalitzades les hostilitats, la coneguda com a “pau de Franco” va donar el tret de sortida a l’eliminació física i simbòlica de tot aquell que fos considerat un adversari pel nou règim. L’acció repressiva es va traduir en l’estigmatització de famílies, empresonaments, exilis forçosos i, en alguns casos, fins i tot la pena de mort. En aquest terreny tan sòrdid és on la fotografia familiar dels vençuts emergeix com una font imprescindible per dignificar la memòria dels afectats per aquell règim del terror.
Els represaliats i les seves famílies hagueren de lluitar contra l’aïllament i la continua desafecció que els abocava la societat franquista. Ho feren des del silenci i la clandestinitat, conservant petits conjunts de documents i fotografies que per ells dignificaven aquella injustícia i mantenien vius uns traumàtics llaços afectius. Era una resistència de baixa intensitat no planificada que evidenciava l’esforç per no oblidar tota la violència viscuda.
Tradicionalment, la historiografia ha concebut la fotografia familiar com un gènere menor perquè te un escàs valor artístic -i/o estètic- i no ha estat concebuda per a la comunicació pública. El seu ús s’ha circumscrit a espais privats formats per la xarxa social del grup que l’ha creada. Una manca de legitimació paradoxal perquè la desconsideració que pateix, habitualment per desconeixement, es contraposa amb la valorització patrimonial que, de tant en tant, són objecte algunes de les imatges amb composicions “més artístiques”.
La cultura visual de la Guerra Civil i el primer franquisme ens dibuixa un panorama de cases en les que sempre falta algun ésser estimat i del qual no se’n parla mai fora del domicili familiar. Una absència en part compensada per la intensa relació que el grup mantindrà amb les fotografies dels membres empresonats, exiliats i/o morts. Cada imatge és una invitació a entrar en la privacitat d’una família. L’expressió d’una vida personal plena de dificultats la memòria de la qual, en el cas dels vençuts, voldria haver estat esborrada pel règim nouvingut.
El nostre repte comença el 2017 quan el Museu d’Història es va proposar identificar i aprofundir el periple viscut pels sabadellencs deportats als camps nazis entre 1940 i 1945. L’objectiu era recuperar i dignificar la seva memòria col·locant una llamborda stolperstein davant del domicili de les víctimes. La seva captura per part de l’exèrcit alemany s’havia dut a terme en el context de la Segona Guerra Mundial però molts dels protagonistes abans havien viscut els estralls d’una altra guerra, l’espanyola, que amb més o menys convicció els havia empès a un conflicte militar i després a l’exili. Matissar que, per nosaltres, un criteri essencial aplicat des del principi va ser que els deportats sabadellencs ho eren tan si havien nascut a la nostra ciutat com pel fet d’haver-hi tingut el seu darrer lloc de residència en el moment de l’esclat de la Guerra Civil o durant el conflicte.
Actualment, gràcies a la investigació duta a terme, tenim identificats 63 sabadellencs que foren deportats als camps nazis. Sens dubte, un dels moments més complexos i alhora importants del projecte ha estat contactar amb els familiars i descendents d’aquestes persones deportades. Podríem dir que en aquell moment vam obrir “la capsa dels trons” perquè va començar a aflorar, de manera continguda però constant, un patrimoni documental inèdit que obria noves perspectives per a la recuperació d’aquesta memòria. Del 2017 a ençà hem establert contacte amb 31 familiars dels 63 deportats que tenim localitzats. Tota aquesta nova documentació, on la fotografia i te un paper primordial, ha estat donada o cedida per a la còpia a l’Arxiu Històric de Sabadell.
Fruit d’aquest treball, el 2019, el Museu d’Història de Sabadell va inaugurar l’exposició Deportats. 60 sabadellencs als camps nazis (1940-1945) . Un muntatge que va remoure consciències però també calaixos, capses de sabates i àlbums plens de fotografies. Això va obrir un segon fil d’investigació igual d’escruixidor: la memòria de la Guerra Civil i l’exili.
Tot plegat va fer possible una segona exposició, organitzada el 2021 pel Museu d’Història de Sabadell, amb el títol Cartes, dietaris i memòries de Guerra i de postguerra (1936-1945). L’exposició deixava patent l’impacte de la Guerra Civil i la postguerra en la ciutadania sabadellenca mostrant el llegat documental, fins aleshores inèdit, de 38 persones de les quals se’n feu una exhaustiva ressenya biogràfica. Durant el procés de recerca i els mesos posteriors a la mostra, fruit de l’estreta col·laboració entre institucions, l’Arxiu Històric de Sabadell va ingressar en forma de donació o cessió per a la còpia documentació i fotografies que testimoniaven les vivències de 24 sabadellencs i sabadellenques durant aquests anys.
En ambdós projectes la documentació que va arribar a l’Arxiu Històric de Sabadell era correspondència (en format de carta o targeta postal), telegrames, documentació personal, militar i/o administrativa i, sobretot, fotografies. A vegades sembla que la historia de la fotografia s’hagi d’escriure a cop de maletes perdudes o capses plenes de fotos esperant el moment de ser desempolsegades d’un armari o unes golfes on fa anys que estan congelades pel temps. No obstant, segur que la realitat sabadellenca no és un cas aïllat, sinó més aviat al contrari: aquests processos són símptomes de recuperació d’una realitat patrimonial on la fotografia domèstica hi té un paper important. Avui és innegable l’atracció que generen aquest tipus d’imatges i la consideració d’objectes culturals que els donem, exemplificant la permeabilitat d’un llenguatge fotogràfic que és apte per a tots els públics.

Una manera de representar fotogràficament la presència dels absents en la memòria dels que queden. Un retrat d’estudi de la dona i els dos fills del deportat sabadellenc Francesc Sabatés Esperanza. Al fons l’ampliació d’un retrat del difunt que aquell any havia mort al camp de concentració de Gusen, ca.1941. Autor: desconegut / Arxiu Històric de Sabadell. Codi de referència: FD08212.