MUSEUS MUNICIPALS

A càrrec de Xavier Lòpez Cachero, investigador del Seminari d'Estudis i Recerques Prehistòriques i Institut d'Arqueologia de la UB i Araceli Martín, arqueòloga del Servei de Patrimoni Arqueològic i Paleontològic de la Generalitat de Catalunya.

El 18 de maig del 1974, durant les obres de l’autopista a Sant Quirze del Vallès, l’actual C-58, Pere Mañé va trobar ceràmica, ossos i un “punxó” en un tall obert per les màquines a la zona de la Bòbila Madurell. Ràpidament ho va explicar a Lluís Subirana, del Museu de Sabadell, i a Albert Roig, arqueòleg. En un moment en què les competències en arqueologia eren encara confuses, els col·laboradors del Museu van actuar ràpidament i l’endemà mateix van iniciar les excavacions.
L’objecte prové d’una estructura anomenada 3BM/4.2, probablement una cabana circular amb banquetes, una zona enllosada i una llar de foc. S’hi van trobar també vasos, dues fusaioles i restes d’animals. En una intervenció arqueològica posterior del Servei d’Arqueologia de la Generalitat de Catalunya, entre el 1987 i el 1988, es va aconseguir datar l’estructura del neolític final-calcolític.
Inicialment, els col·laboradors del MHS van identificar l’objecte com un punxó (1974). En estudis posteriors, en Ramon Ten (1977) el va interpretar com un mànec o espàtula. Més tard, Araceli Martín (1985) va suggerir que podria ser un idolet estilitzat. En tots els casos, la matèria s’identifica com os.
L’objecte va ser dipositat al Museu d’Història de Sabadell, i no va ser fins al 2022 que la peça tornà a ser d’interès científic, quan la Dra. Sílvia Albizuri va determinar la matèria de l’objecte com ivori.

La recerca i hipòtesis actuals
La recerca realitzada a partir del 2022 ha consistit en diversos estudis i analítiques, com la traceologia, datacions per radiocarboni i la identificació d’un pigment vermell a la superfície de l’objecte.
L’estudi no ha aportat dades del tot concloents, tot i que sí que ha permès descartar la seva interpretació com un punxó, com un ornament o com un idolet. En canvi, no s’exclou la possibilitat que es tracti del mànec d’algun instrument. Avui, es valora la hipòtesi que sigui un objecte vinculat a l’activitat tèxtil, potser una espasa de teixir. Aquesta opció es pot relacionar amb la presència de dues fusaioles a la mateixa estructura, i amb unes taques de pigment vermell que s’han trobat a l’objecte. Aquest pigment està compost per una barreja d’oxihidròxids de ferro i un aglutinant orgànic com ara greix animal, fet que pot evidenciar un treball amb tints.
Aquesta troballa i el seu estudi són una mostra del potencial que pot assolir la unió d’esforços entre diferents institucions i persones, des de col·laboradors d’un museu fins el finançament i la recerca científica liderada pel SERP-UB, passant per la protecció efectiva del patrimoni arqueològic.