MUSEUS MUNICIPALS

A càrrec d’Assumpció Oristrell, artista, Bernat Lladó, geògraf  i Noelia Ramos, cap de la Unitat de la Cartoteca de Catalunya de l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya 

Activitat paral·lela de l’exposició “Dins del mantell de la Terra  / Assumpció Oristrell. Singulars pròpies. Artistes sabadellenques contemporànies”, del 3 de setembre del 2025 a l’11 de gener del 2026 al Museu d’Art de Sabadell, c. del Doctor Puig, 16.

SINGULARS PRÒPIES. ARTISTES SABADELLENQUES CONTEMPORÀNIES

Ja fa 24 anys, l’any 2001, el Museu d’Art de Sabadell va iniciar el cicle Singulars propis. Artistes sabadellencs contemporanis, amb l’objectiu d’estudiar, difondre i reconèixer l’art contemporani local, destacant les trajectòries dels i les artistes de la nostra ciutat que han desenvolupat un llenguatge artístic propi i identificable, des dels anys 1980 fins avui.

El fet característic de l’art de les darreres dècades a Sabadell és l’existència d’un nombre important d’individualitats que conreen estils ben diferents i que es poden classificar en el marc de diversos corrents i llenguatges. Són trajectòries consolidades a escala nacional, en actiu i contínua producció, i amb taller a la nostra ciutat; tots configuren la identitat artística no tan sols de Sabadell sinó en l’àmbit també nacional i més enllà.

En el marc d’aquest cicle s’han dedicat exposicions, per ordre cronològic, a Antoni Marquès (2001), Lluís Clapés (2002), Oriol Vilapuig (2003), Agustí Puig (2004), Ramiro Fernández Saus (2005), Miquel Forrellad (2007), Isidre Manils (2008), Josep Madaula (2012) i Werens (2015).

Durant les primeres edicions es va comptar amb la col·laboració de la Fundació Banc Sabadell i la Fundació Caixa Sabadell, però també de l’Alliance Française de Sabadell i la Fundació Municipal Joan Abelló de l’Ajuntament de Mollet del Vallès.

Enguany reprenem el cicle, aquesta vegada en clau femenina, amb dues exposicions simultànies dedicades a Nativitat Ayala i Assumpció Oristrell. Per fi ha estat possible dedicar un Singulars a dues dones que van formar part d’aquesta generació i en què no només es pretén reconèixer la seva trajectòria i vàlua artística, sinó també com el gènere les ha marcat inevitablement amb una manera de fer, uns temps i uns ritmes concrets.

Amb el comissariat de la historiadora de l’art Maia Creus i la col·laboració de Bernat Lladó i Joaquim Sala-Sanahuja, les dues artistes s’han volgut mostrar al mateix temps per incidir en aquesta definició inicial.

Nativitat Ayala desplega el seu univers pictòric a les sales d’exposicions temporals del primer pis; després d’un llarg silenci, precedit pel dolor, la malaltia i l’experiència lluminosa d’aquestes vivències. Vinculada al misteri i la bellesa de la paraula poètica des d’on desplega nou espais imaginaris i sensitius, en un procés obert enmig del silenci i del viatge interior, al llarg i des del coneixement de la naturalesa (i com a natura que som) i de les relacions i els vincles que hi establim.

Assumpció Oristrell ocupa la sala d’exposicions temporal de la planta baixa del Museu d’Art amb un conjunt d’obres pròpies de l’edat madura del seu itinerari creatiu; la seva obra actual està immersa en un procés de desbordament dels límits de la tela i del bastidor per obrir pas al format instal·latiu. En els darrers anys la seva pràctica creativa està fent un gir conceptual, processual i imaginatiu sustentat en l’experiència del viatge, que ella viu com un passatge a l’origen de la cultura mediterrània, però invertint la posició de la mirada colonialista que ha determinat la cultura moderna europea, així com la iconografia i els temes canònics de l’art occidental.

 

ASSUMPCIÓ ORISTRELL, NATIVITAT AYALA. DUES ARTISTES CONTEMPORÀNIES

Ens podem preguntar quin sentit té mostrar en unes mateixes dates i en un mateix espai —el Museu d’Art— l’obra de dues artistes amb llenguatges creatius molt allunyats entre si, tant des del punt de vista dels procediments, com del llenguatge i les intencionalitats. De fet, ho justifiquem, en primer lloc, com a una reivindicació històrica.

El fenomen d’un intens debat pictòric durant la dècada dels 1980 a Sabadell sempre s’ha explicat oblidant les dues úniques dones artistes que formen part d’aquella generació. Són anys en què els imaginaris de l’art reinventen els conceptes de modernitat i d’avantguarda, una circumstància històrica que, al nostre país, coincideix amb els inicis del moviment feminista que va prendre forma a l’espai públic després de la mort del dictador. Assumpció Oristrell i Nativitat Ayala comparteixen i abracen tant la revolta estètica del seu temps com la revolat política de les dones i el seu ideari estructural: acceptar el repte de la maternitat, la independència econòmica i la necessitat d’un espai propi al taller. Des d’aquesta acceptació de ser dona i artista en uns anys encara marcats per les conseqüències culturals i socials de la dictadura franquista, ambdues artistes inicien i maduren els seus personals itineraris creatius. Comparteixen el fet de desplegar la seva obra des d’un sentiment conscient i cognitiu de distanciament social, com també, el fet de fusionar l’experiència afectiva amb l’experiència pictòrica, així com un intens treball intel·lectual entorn del llenguatge de l’art.

Maia Creus

 

 Assumpció Oristrell. El camí de les pedres, per Maia Creus

 

El veritable heroi, el centre de la Ilíada, és la força.

La força manejada pels homes, la força que sotmet els homes,

la força davant de la qual es retreu la carn dels homes.

L'ànima humana queda modificada per les seves relacions amb

la força, arrossegada, encegada per la força de què creu disposar,

 encorbada sota la pressió de la força que pateix. Qui havia

somiat que la força, gràcies al progrés, pertanyia

 al passat ha pogut veure en aquest poema un document;

els que saben discernir la força, avui com antany, al centre de la

història humana, troben aquí el més bell, el més pur dels miralls.

(Simone Weil)

 

Les obres El camí de les pedres; Naufragi; Memòria, manipulació i poder, i Escrits a l’aigua, realitzades entre els anys 2022 i 2024, marquen una fita en el gir cartogràfic en l’obra d’Assumpció Oristrell per diferents motius. Perquè desborden els límits del quadre per expandir-se dins l’espai expositiu; per la metodologia del muntatge d’imatges i materials com a camp de treball, i pel seu engranatge al voltant de mapes, publicacions i escriptures per on circulen múltiples capes temporals de sabers, memòries, formes de visió, històries i patrons de sentit.

I, amb tot, allò que confereix una especial unitat a aquest conjunt de peces és que giren, rodegen i donen voltes al temps infinit de la Mediterrània. Un espai que és, alhora, una realitat natural, un univers d’imatges, una cartografia històrica, un cosmos literari, una frontera, una travessia de viatge, un rastre de mort i de dolor. I, més enllà, un mite d’origen: el naixement d’Europa engendrat en la oikoumene, la imatge cartogràfica que l’Antiguitat va dibuixar amb el Mediterrani oriental al centre, on xoquen els tres continents, Àfrica, Àsia i Europa. Un món-illa vinculat a les cultures superiors d’Egipte i Mesopotàmia, rodejat per un oceà que flueix al seu voltant.

Posats l’un darrere l’altre, els substantius dels títols –camí, pedres, naufragi, escrits, aigua, manipulació, memòria– ens parlen de la curosa atenció vers el temps profund que arrosseguen aquestes obres, transformat en temps d’escolta, d’atenció i de desvetllament dins del taller. Temps de coneixement, d’obertura crítica, propiciat pel lent traç de la mà i el llapis de l’escriptura. Grafies i coloracions que estenen un mantell de grisor dins l’espai d’aquelles aigües transparents que van acompanyar Assumpció Oristrell durant el temps confiat de la seva infantesa i adolescència, quan la Mediterrània era blava i un horitzó de promeses.

Cinc dècades després, en les obres recents de l’artista, aquell món arcà, impregnat de la memòria de l’aigua, de la sal i de la sorra, participa en el globus multisemàntic de la grisor.  En aquestes creacions, el blau grisenc de les aigües convoca el món global de la geopolítica i les seves fronteres de poder; els pobles i regions sense hegemonia; les seves cultures anul·lades; les diàspores sense tribunal. Una crisi d’Europa ja assenyalada per Maria Zambrano  en un text memorable de l’any 1945, La agonía de Europa, on l’autora subratlla que allò que ha permès l’acompliment d’un procés de deshumanització de la cultura occidental –que s’estén des de Grècia fins a Europa– és el menyspreu per la vida i el triomf de la raó instrumental. Zambrano situa el germen d’aquesta violència que ens deshumanitza i ens destrueix en la supèrbia de l’home, que, apartant-se de la naturalesa i dels sabers ancestrals, deshumanitza la raó i enfonsa l’espai del sagrat que es troba a les arrels de la nostra cultura. Zambrano identifica la llavor d’aquest procés en el culte al Déu judeocristià, ja que, si l’home ha estat creat a «imatge i semblança de Déu», ha de posseir, també, la capacitat de conquerir un espai propi exclusivament humà. Comença així una dramàtica lluita de l’ésser humà contra Déu. Perquè creure en deus,  tenia sentit quan eren entitats protectores o personificacions d’energies naturals potencials.

La filosofia i la religiositat catòlica han deslligat l’ànima del cos, alhora que l’home s’ha apropiat dels poders de la naturalesa i ha esborrat de la nostra memòria la Deessa Mare, que va precedir el Déu Pare, consumat, com afirma Adriana Cavarero,  en el famós trànsit del mythos al logos. Un treball d’esborrament analitzat també per Ginevra Bompiani  en la seva recerca sobre el culte a la Deessa encara present en la mitologia mesopotàmica. Un culte que preveia un món compartit entre homes i dones sense pecat ni càstig que la història universal en masculí ha cobert de grisor. Un oblit volgut inscrit des dels seus orígens en la literatura, la filosofia, els documents literaris, els sabers arqueològics, els relats històrics i els textos fundacionals de l’Església, que ha quedat consignat per un extens corrent de revisió històrica. Gràcies a les seves aportacions, es van identificant les cartografies mentals, espacials i polítiques constitutives de la impremta patriarcal  que ha tenyit de gris la cultura occidental i ens han informat de «la ferida de gènere»  que les dones hem heretat.

Atès que la vida en tots els seus aspectes és moviment, també tot moviment de pensament i tot esdeveniment creatiu obre pas a noves mirades. Moltes pràctiques artístiques i altres formes de saber miren el present i el passat seguint l’impuls de crear futurs per a generacions venidores. Ens preguntem quins serien els imaginaris, quins els escenaris, quins els significats, quins els valors de sentit amb rerefons ètic i polític tindrien les nostres tradicions culturals, si les figures femenines que ens arriben dels textos clàssics des d’Homer fins a Plató, passant pels textos bíblics, haguessin pres la paraula. En aquest sentit, prenc la mar d’escriptures que habiten les obres d’Oristrell al voltant de la Mediterrània, com a una oportunitat de sembrar nous mons amb la llavor de noves històries.

 

En aquell temps els únics éssers vivents eren tres:

El Cel, la Terra i l’Oceà, que feia de sacerdot del ritual de

 les primeres noces del món, les més sagrades de totes,

el model de totes les altres:

Ctón, l’esposa, es presenta coberta amb un vel;

quan se’l treu, l’espòs, el Cel, li posa damunt les espatlles

el mantell que ell mateix ha brodat.

L’esposa resta nua només un instant.

 

Tot relat sobre l’origen del cosmos, de la creació del món, esdevé el relat de donar forma; de posar ordre en l’estructura dels elements sobre la faç de la Terra o de controlar allò encara mancat d’estructura. Punt d’inici en l’adveniment de l’era de l’Antropocè basada en la separació entre natura i cultura, en el si de la qual, l’home esdevé una força geològica que ha convertit la Terra en una zona crítica. Hem perdut el mite de Gaia, la deessa mare, la matriu de totes les divinitats. «Des del moment que sabem que la catàstrofe és aquí... ¿per què necessitem Gaia per sortir d’aquesta impotència en la qual ens trobem? ¿Què significa el recurs a aquesta entitat per descriure el què ens espera i per mobilitzar els ciutadans?».

 

El Cel no és allò que és a les altures, és la substància de l’univers, la naturalesa de tot allò que existeix. Tot allò que existeix és un esdeveniment celeste, tot allò que passa és un fet diví. Com ens han explicat tants i tants relats antics, el filòsof Emanuele Coccia  reafirma la idea que Déu no és en el més-enllà, sinó que coincideix amb la realitat de les formes i els accidents. Retornar a Gaia significa reconèixer la naturalesa astral de la Terra i fer de l’astrologia –la ciència dels astres– no una ciència local, sinó la ciència global i universal. Es tracta de comprendre el cel com un espai de fluxos i d’influències. En sorgir del Caos, Gaia fou i és una poderosa força intrusiva. No depèn de ningú, no és l’esperança ni la salvació de ningú, però és font inesgotable de creativitat, d’experiències i els millors pensaments.