Ferran Casablancas Planell (Sabadell, 1884 - Barcelona, 1960) és un dels personatges més internacionals que ha donat Sabadell. Nascut en el si d’una família de petits empresaris tèxtils, perseguí el desenvolupament d’una tecnologia pròpia tot desmarcant-se de la tendència general d’importar la maquinària. Dotat d’una intel·ligència indiscutible, la seva trajectòria, basada en la cultura de l’esforç, el rigor, el mètode, el deure ciutadà i l’abnegació, és avui un exemple per a tothom. Aquesta exposició li ret homenatge en el 150è aniversari del seu naixement.

Ferran Casablancas Planell. Fill de Sabadell ciutadà del món

El Sabadell que veié créixer Ferran Casablancas i la seva idea era una ciutat que bullia a un ritme trepidant entre el fum de les xemeneies i el soroll de màquines.

La saga dels Casablancas no s’acaba amb l’inventor; altres membres de la família han destacat per les activitats empresarials, comercials i artístiques, fins avui.

Home d’ideari catalanista moderat, va ser membre de la Lliga Regionalista per la qual va ser regidor de l’Ajuntament de Sabadell el 1911. De la seva figura, no només cal destacar el seu invent, sinó que al llarg de la seva vida va exercir nombrosos càrrecs relacionats amb la seva activitat empresarial i també va ser l’impulsor de millores ciutadanes, com la creació el 1949 de la Companyia d’Aigües (CASSA), o la fundació de la Mútua Sabadellenca d’Accidents de Treball i Malalties, el 1917. Sense que ens deixem el paper que va jugar en la principal entitat financera de la ciutat, el Banc de Sabadell, que presidí en dues ocasions, entre 1926 i 1935, i entre 1945 i 1960.

Retrat de grup, probablement de membres de l’Ajuntament i funcionaris. Casablancas, dret, segona fila, el tercer començant per l’esquerra. Primera fila, asseguts d’esquerra a dreta: Joan Plans Colomer, conseller; dos personatges no identificats; Feliu Griera Dolcet; no identificat; Manuel Ribot i Serra, arxiver; Francesc Motlló Noguera, conseller; tercera fila: Bargués, conseller i tres personatges no identificats. Foto: Albert Rifà, C. 1913. (AHS)

La idea. El sistema de grans estiratges

Abans que Casablancas inventés el sistema de grans estiratges, la indústria feia 150 anys que aplicava la mateixa tècnica. Fins a aconseguir un fil, les fibres tèxtils passaven per sis màquines diferents: manuadora, metxera gruixuda, metxera intermèdia, metxera fina, metxera superfina, màquina de filar (contínua o selfactina).

El nou mecanisme consistia a retenir les fibres tèxtils al seu pas pels corrons de les màquines de filar mitjançant corretges de cuir tensades amb contrapesos, que frenaven de manera suau i regulable el pas de les metxes tèxtils, per aconseguir el seu estirament màxim sense baixar la qualitat. Aquest sistema permetia augmentar la productivitat i abaratir costos productius per aconseguir minimitzar la pèrdua de la fibra en suspensió, eliminar la irregularitat de les metxes en reduir la circulació sense control de les restes de fibra, moderar el nombre de trencaments per la millora de la qualitat i regularitat de les metxes, aconseguir més metres de fil d’una mateixa qualitat i disminuir el nombre de passos d’una metxera abans d’enviar les metxes a una màquina de filar.

Els avantatges

Es podia aplicar sense canviar la maquinària.
S’estalviaven dues màquines de passos intermedis.
Podia reduir els costos de producció en un percentatge molt alt en mà d’obra i matèria primera.
Multiplicava per set l’eficiència del fil de cotó.

El 30 de setembre de 1913, a l’Escola Industrial d’Arts i Oficis de Sabadell es va presentar el Sistema d’Estiratges Casablancas davant les autoritats locals i barcelonines i de representants a les Corts Espanyoles, una important representació d’empresaris tèxtils, tècnics i periodistes espanyols i estrangers. La presentació va servir per crear una nova societat amb inversors capitalistes catalans, Patentes Casablancas, que es convertiria el novembre d’aquell mateix any en Filatures Casablancas, SA.

Presentació del sistema de grans estiratges per a la filatura a l’Escola Industrial de Sabadell, el 30 de setembre de 1913. Màquina de filar en primer terme, presidència a l’esquerra (Ferran Casablancas és assenyalat amb una X), al fons, drets, part del públic assistent a l’acte, entre els quals distingim Alfons Sala, Frederic Rahola i Francesc Cambó. Foto: Frederic Ballell Maymí. (AFB).

1919. El Take Off. El Contracte amb Motte Frères

Malgrat les magnífiques expectatives, l’esclat de la Primera Guerra Mundial representà una aturada pràcticament en sec per a l’expansió de la nova empresa. Acabada la Guerra, les zones tradicionalment tèxtils –especialment de França i Bèlgica–, que havien rebut de ple l’impacte del conflicte, hagueren de refer el seu teixit productiu, maquinària inclosa, i fer-ho incloent-hi millores per abaratir costos.

En aquest context Louis Motte Van der Berghe, propietari juntament amb el seu germà d’un grup empresarial amb fàbriques a les principals ciutats del nord-est de França (Tourcoing, Roubaix i Lille) i a Bèlgica, va visitar a Catalunya diverses fàbriques on s’havia ja instal·lat el sistema Casablancas per tal de comprovar-ne l’eficiència. En va resultar un contracte signat el 13 de desembre de 1919 per a totes les fàbriques del grup a territoris de França, Bèlgica i Holanda, pel qual es cedia a l’empresa francesa, per 430.000 pessetes, l’explotació de les patents per a màquines de filar continues, així com pels mecanismes aplicats a les bobinadores, metxeres i caps d’estiratge. Al contracte s’especificava totes les patents a les quals tenien dret.

La introducció als Estats Units, on moltes fàbriques havien aplicat sistemes d’estiratges imitació del sistema Casablancas, es veié afavorida pel perfeccionament presentat a l’Exposició Internacional de Barcelona de 1929, anomenat Mecanisme de superestiratges que eliminava els mecanismes de contrapesos per altres de molles, entre altres innovacions. Aquest nou mecanisme va obtenir el primer premi del Jurat.

L’expansió internacional. Estratègies comercials

Amb la nova injecció de capital de Motte Frères, Casablancas, juntament amb els seus dos fills, ja formats a la Universitat, es llançà a la conquesta de nous mercats per a les seves patents.

L’any 1925 aconseguí introduir-se a Manchester i el desembre de 1926 es fundà la Casablancas High Draft Co. Ltd., dedicada a les construccions mecàniques, a la filatura del cotó i a la investigació i innovació. L’equip estava format pels seus dos fills, el catedràtic d’economia Pere Gual Villalbí (1885-1968) i l’enginyer manresà Josep Noguera Farreras (1903-1990).

Vista aèria del barri de Salford (Manchester), on Ferran Casablancas establí la seva empresa el 1927. Foto: AW Hobart, 1930. (Manchester Libraries, Information and Archives)

El 1929 a Bombai fundà The indian Casablancas High Draft Co. Ltd. de la mà d’un dels seus principals col·laboradors: Josep Permanyer Sallent obrí un nou escenari per a l’empresa. El 1931 a Nova York Estats Units establí la American Casablancas Corporation Ltd. L’expansió ja era imparable. El sistema Casablancas s’expandí per tot el món de la mà d’un equip solvent encapçalat pel seu propi fill, Ferran. Les patents i les seves addicions de modificacions i perfeccionaments van ser aplicades per les principals empreses de construccions mecàniques de diferents països, entre les quals destaquen les més importants dedicades a la filatura Platt Brothers d’Oldham (Anglaterra), la Société Alsacienne de Constructions mécaniques de Mulhouse (França) i Hartmann a Chemnitz (Alemanya).

L’esforç premiat a Sabadell i també a Manchester 1933 i 1941
Al llarg de la seva trajectòria, van ser molts els reconeixements públics que va rebre Ferran Casablancas; els dos més importants tingueren lloc a Sabadell i a Manchester. L’any 1933 es va celebrar a Sabadell el II Congrés Tècnic d’Indústries Tèxtils. El primer Congrés havia tingut lloc a Barcelona, on ja es va destacar la seva figura, però va ser en aquest segon, celebrat a la seva ciutat, que les institucions es van bolcar a homenatjar-lo tot reconeixent de manera pública i notòria el seu mèrit. Malgrat que ell, home discret pronunciés en el seu discurs aquestes paraules:
Jo no em considero, no puc considerar-me en mig d’aquest poble treballador per essència, més que un treballador més, al qual el Destí ha volgut afavorir i distingir, perquè les virtuts dels pobles sempre s’encarnen i troben llur representació en uns quants noms, que són com els símbols i representants de les valors col·lectives.
Discurs de Ferran Casablancas publicat a El Poble, el 25 d’abril de 1933.

La segona fita important va ser l‘atorgament com a membre d’honor de l’Institut Tèxtil de Manchester l’any 1941. L’institut fundat el 1910 és encara avui una prestigiosa institució que impulsa la investigació, la formació i l'educació. Casablancas va ser el primer estranger mereixedor d’aquesta distinció.

La reflexió final

Aquesta no és la primera vegada que la ciutat homenatja al seu “home”; l’any 1974, amb motiu del centenari del seu naixement, es feu un esforç important tant de recopilació de documentació com d’actes públics i moltes entitats s’hi sumaren. En vida, meresqué una bona llista de mostres d’estima. I ara, que fa 150 anys del seu naixement, el Museu d’Història de Sabadell vol tornar a difondre la seva figura abans que el silenci de les màquines no esborri també la seva gegantina tasca.
“Mira Josep a la feina cal que hom mai defalleixi; cal provar una i altra volta...”, escriví l’any 1974, Josep, un dels seus col·laboradors a la fàbrica, tot recordant la frase que li havia dit tantes vegades. Nosaltres tampoc defallirem, ens en farem ressò i preservarem el seu llegat.

Ferran Casablancas davant d’una màquina de filar dotada amb el seu sistema de grans estiratges. Autor desconegut. (FBiC).

Audiovisual "El Telar" RTVE