El Museu d’Art de Sabadell presenta una exposició antològica sobre el pintor Domingo Soler i Gili (Sabadell, 1871 – Barcelona, 1951), amb l’objectiu d’aprofundir en el coneixement i millorar la difusió d’autors històrics que formen part de la col·lecció del Museu d’Art de Sabadell; autors imprescindibles en la història de l’art de la nostra ciutat.

El Museu d’Art conserva una trentena d’obres de Domingo Soler. Entre les quals destaca un paisatge panoràmic de Mura, que es pot gaudir a l’exposició permanent, dos petits olis intitulats L’aperitiu i La platja que ens mostren un autor molt elegant, i finalment una col·lecció d’aquarel·les que retraten el Sabadell vuitcentista.

Domingo Soler va ser un escenògraf i un pintor conegut sobretot per la seva vessant com a paisatgista i aquarel·lista. Pertany a una generació d’artistes locals que van trobar a Barcelona les oportunitats i l’espai per donar-se a conèixer, gaudint de la dinàmica artística i de les oportunitats de mercat que una ciutat més gran els oferia. Els seus paisatges plàcids i amables, d’una gran correcció tècnica i d’una gran plasticitat, pintats amb una paleta de colors molt controlada però no exempta de brillantor, van seduir el públic barceloní, tant abans com després de la Guerra Civil.

Deixeble confés de Joan Vila Cinca, Domingo Soler va desenvolupar una extensa trajectòria artística des de molt jove i mai va deixar de pintar. Diuen els que el van conèixer que pintant era feliç.

L’exposició que ara es presenta és el resultat d’un procés de recerca que es va emprendre amb l’ajuda inestimable de Marta Feller, néta del pintor. La informació, els documents i les obres recollits i conservats de manera extraordinària per la família van esdevenir el punt de partida per anar aplegant notícies, catàlegs i més obres que, avui per avui, ens permeten fer una aproximació molt fidel a la trajectòria artística d’aquest paisatgista serè. El Museu d’art ha contactat amb més d’una quinzena de col·leccions públiques i particulars que completen les col·leccions del mateix artista i del museu i s’han localitzat obres inèdites fins ara com ara alguns esbossos de les escenografies que va pintar a principis de segle XX.

Acompanyaran la mostra diferents activitats complementàries que ajudaran a comprendre i posar en valor tant l’artista com la pintura de paisatge.

ÀMBITS DE L'EXPOSICIÓ TEMPORAL

• RETRAT DEL PINTOR

Domingo Soler és considerat un dels principals deixebles de Joan Vila Cinca. Certament, va aprendre a pintar de la mà del gran mestre sabadellenc a l’Acadèmia de Belles Arts; tot i els estudis que posteriorment va fer a l’Escola de Belles Arts de Barcelona (amb Antoni Caba i Lluís Rigalt) i a París o Roma, on va aprendre escenografia, volgudament va decidir seguir l’estil i la línia pictòrica de Vila Cinca. D’ell en va aprendre l’estima per la pintura de paisatge i la plasmació d’aquest des d’una perspectiva post-romàntica, amb un cert lirisme, molta placidesa i un gran domini de la tècnica pictòrica i de la paleta cromàtica.

Els primers temps de la seva carrera artística i fins els anys deu del segle XX va fer diferents decorats per a teatres barcelonins, dels quals en queden poquíssimes mostres. Des de finals del segle XIX va ser un artista assidu a les exposicions de Belles Arts que es feien a Barcelona i, sobretot als anys vint i trenta, va esdevenir un paisatgista molt popular, tant pel públic com per la crítica. Les seves obres es podien veure exposades pràcticament cada any a la Sala Parés, la Sala Busquets i a les Galeries Laietanes, fins gairebé el mateix any de la seva mort.

Es va dedicar de manera intensa a l’aquarel·la i va pertànyer a l’Agrupació d’Aquarel·listes de Catalunya, de la qual n’era un membre molt actiu, i va fer alguns treballs puntuals d’il·lustració. També va exercir de professor a l'Escola d'Arts i Oficis de Sant Martí i a l'Escola Italiana de Barcelona i va obtenir diferents  guardons que van contribuir notablement a consolidar la seva anomenada.

- A plein aire

Els primers pintors impressionistes van posar de moda, sobretot a partir dels anys setanta del segle XIX, la pintura a plein aire. La comercialització dels cavallets portàtils i de la pintura a l’oli en tub van fer més fàcil la sortida dels pintors a la natura per pintar directament la realitat i el moment. Lògicament, els fundadors de l’Acadèmia de Belles Arts de Sabadell van compartir aquestcostum i el plaer per les excursions pel voral de Sabadell. La Salut, el bosc i el castell de Can Feu, Santiga , el riu Ripoll o la Mola, entre molts altres indrets, es van omplir de pintors, fotògrafs i tota mena de creadors i intel·lectuals sabadellencs.

Domingo Soler es va formar al costat de tots aquests artistes que pintaven a l’aire lliure i mai no va perdre el costum de pintar els seus paisatges en directe.

- L’escenògraf

L’any 1892 l’Escola de Belles Arts de Barcelona va atorgar a Domingo Soler una borsa de viatge per ampliar els estudis d’escenografia a París. A la capital francesa va ser deixeble de M. Corpesar, escenògraf del Gran Teatre de l’Òpera, i va fer còpies d’obres conservades al Museu del Louvre. Igualment, va estudiar escenografia a Roma, amb Soler i Rovirosa.

Els primers anys de la seva carrera, doncs, devien estar molt marcats per la seva faceta d’escenògraf. A més dels projectes que va presentar en exposicions generals barcelonines, l’any 1901 va pintar els decorats pel nou teatre de l’Ateneu de l’Eixample.

Deu anys més tard pintava les escenografies per a l’òpera La dona d’aigua de Cassià Casademont, estrenada al Teatre Eldorado de Barcelona, i part de les de l’obra Muntanyes blanques de Juli Vallmitjana, presentada al Teatre Principal de Barcelona.

Probablement l’èxit dels seus paisatges el van empènyer a deixar de fer escenografies, ja que l’any 1922 va donar al Museu del Teatre de Barcelona els esbossos originals de La dona d’aigua, l’obra Planella i un projecte decoratiu d’un sostre amb al·legories, que encara avui es conserven.

- Un pintor molt popular

L’habilitat a l’hora de representar el paisatge i la bona formació pictòrica li van aportar certa notorietat a les sales barcelonines i entre la crítica dels anys vint i trenta. Domingo Soler era, ja des de principis de segle, un habitual de les sales Parés i Busquets, on exposava pràcticament cada any.

Hi van contribuir, també, alguns premis de certàmens barcelonins, com la medalla de l’Exposición Española de Arte e Industrias Decorativas de Mèxic (1910), la de bronze de la sisena edició de l’Exposició Internacional d’Art de Barcelona (1911) o les dues medalles obtingudes el 1919 al Concurs de paisatge Josep Masriera, la d’or per l’obra Platja de Guitoné i la de plata per Plàtans.

També va obtenir la medalla de tercera classe en una exposició a Madrid i la de plata de l’Exposición Internacional de Arte de Buenos Aires.

L’any 1947 l’Ajuntament de Sabadell li va atorgar la Medalla de la Ciutat pels mèrits aconseguits al llarg de la seva trajectòria i per la seva vinculació amb la seva ciutat natal.

• EL PAISATGISTA SERÈ

És innegable que el paisatge era el seu tema predilecte i el que li va donar més ressò i popularitat, sobretot a Barcelona. Domingo Soler va ser un pintor paisatgista en el sentit més tradicional, perquè així havia après a pintar però també perquè sortir a dibuixar i retratar els paisatges que estimava i que l’emocionaven li plaïa.

La crítica en va elogiar la placidesa i la serenor a l’hora de copsar la natura, amb una gran sensibilitat, i això, junt amb una formació molt sòlida, van ser els ingredients que el van portar a l’èxit. La seva paleta de colors no era especialment brillant però sí subtil i delicada, sobretot en el tractament dels verds. Diuen que hi havia qui comprava les seves teles per aquests verds.

Una vegada i una altra va pintar Montesquiu i el riu Freser, de dia i de nit, des d’una riba o des de l’altra. Hi va passar molts estius, durant més de trenta anys, de vegades acompanyat d’altres pintors, i sens dubte era un lloc estimat. També va pintar muntanyes, sobretot els racons i les valls de Núria, que tenia ben a l’abast des de Montesquiu. Si calia, es feia acompanyar per un pagès que conegués bé els camins, les fonts i els indrets amb les millors vistes. En aquests paisatges no hi acostumava a haver figures, com si la presència humana pogués destorbar-ne l’essència.

Com a bon paisatgista, es va deixar seduir igualment pel mar, les ones i les barques, però també puntualment per pobles i ciutats, especialment Barcelona.

- Aquarel·la

Els pintors impressionistes del segle XIX van saber apreciar la lluminositat i l’espontaneïtat de l’aquarel·la, ideal per a la pintura de paisatge. Domingo Soler la va aprendre de Joan Vila Cinca i de seguida la va utilitzar per als seus projectes escenogràfics i per als apunts en directe. Els colors brillants i les transparències li aportaven una capacitat plàstica i una naturalitat que no trobava ni en l’oli ni en el llapis o el carbonet.

No és estrany, doncs, que fos un dels membres fundadors de l’Agrupació d’Aquarel·listes de Catalunya al 1920 i que, des de la primera exposició d’aquesta entitat participés anualment en les mostres que organitzava fins, com a mínim, l’any 1943. En va ser sens dubte un membre actiu de la junta, dins de la qual va ser nomenat tresorer els anys 1928 i 1932 i vicepresident l’any 1935.

Josep Martínez Lozano, un dels aquarel·listes més coneguts del nostre país, es confessava deixeble de Domingo Soler i el feia “culpable” del fet que nombrosos pintors adoptessin aquesta tècnica.

- Mura

Aquesta obra la va adquirir l’Ajuntament de Sabadell l’any 1912 per 400 pessetes, després que formés part de l’exposició que havia fet durant la Festa Major al Casal Català i que havia tingut un gran èxit de públic. Immediatament es va exposar al saló de conferències de l’Ajuntament i l’any 1931 va ingressar al Museu de la Ciutat formant part de la col·lecció d’art fundacional. L’any 1998 es va seleccionar per a l’exposició permanent que encara avui es pot veure.

L’any 1909 Domingo Soler va començar a pintar a Mura, un dels indrets on tornaria moltes vegades. Tant és així, que el 1913 va formar part de la comissió per a la rehabilitació de la façana de l’església romànica d’aquesta població com a representant del Centre Excursionista del Vallès. L’exposició individual que el maig de 1914 va presentar a la Sala Parés la va dedicar íntegrament a aquests paratges.

• UN PINTOR DE SABADELL

Malgrat que des de molt jove Domingo Soler va residir a Barcelona, com tants d’altres artistes que havien de buscar a la capital el seu modus vivendi, les seves arrels estaven a Sabadell i sempre més hi va estar vinculat. Una bona mostra d’aquest lligam és el fet que des de 1894 i fins els anys vint s’han documentat més d’una desena d’exposicions en sales de la ciutat, a banda de la seva participació en la dinàmica artística.

L’Acadèmia de Belles Arts era sens dubte l’entitat de Sabadell amb què Domingo Soler va tenir més relació. A més, però, també va estar molt vinculat a l’Acadèmia Catòlica, on va presentar diferents exposicions, va oferir obres per a accions de caràcter benèfic i, com a mínim entre 1911 i 1917, va pintar la llegenda i l’escut de la ciutat al ciri votiu de la romeria a Montserrat que es feia cada any.

La seva admiració per Joan Vila Cinca és ben coneguda i amb ell i el seu fill, Antoni Vila Arrufat, hi va tenir sempre una bona relació. Participar activament en la comissió organitzadora de les activitats d’homenatge a Joan Vila Cinca que es van fer l’any 1932 va esdevenir, més que una obligació, un acte natural. També consta que era molt amic del pintor Antoni Pous Palau, fins el punt que li va fer de testimoni de casament, i de ben segur mantenia una relació cordial amb els artistes sabadellencs de la seva generació.

A principis de segle Domingo Soler va presentar-se en diverses ocasions per al concurs de cartells de Festa Major tot i que mai va guanyar-lo. L’any 1910 rebia un accèssit per projecte titulat X i el 1911 un segon premi pel titulat Per Sabadell. El 1912 també va rebre el segon premi, per la proposta Xabeyo, que es va utilitzar per a la coberta del programa de mà, així com un accèssit per un projecte titulat Un altra. El Museu d’Art de Sabadell conserva tots aquests projectes originals de cartell.

- Les aquarel·les de Domingo Soler

Si el pintor és conegut a Sabadell per alguna obra és, sobretot, per aquest conjunt d’aquarel·les que probablement va pintar cap a 1943, que representen vistes desaparegudes de la ciutat. Es van exposar durant la Festa Major d’aquell any a l’Acadèmia de Belles Arts, amb un bon èxit de públic, i tot seguit l’Ajuntament les va adquirir.

Després s’han utilitzat per il·lustrar treballs sobre el Sabadell antic, d’entre els que destaquen els Elements d’història de Sabadell de Miquel Carreras. Algunes de les aquarel·les són fruit segurament de l’observació directa però en d’altres sembla que va servir-se de gravats o fotografies de Francesc Pulit Tiana o Alfons Altayó.

Són una veritable crònica gràfica del Sabadell del segle XIX.