El PESSEBRE DE CAN PANXES

Del 20 de desembre al 19 de gener al Museu d'Història

Enguany per Nadal us mostrem quatre figures de pessebre de l’últim quart del segle XIX. Són les úniques que es conserven del pessebre articulat que el Panxes, un enginyós teixidor, muntava a casa seva per Nadal. Ingressaren al museu de la mà de Lluís Mas Gomis ( Barcelona 1890-Sabadell 1971). Director del museu des de 1931 fins 1968.

 

Gràcies al testimoni i la detallada descripció que del pessebre en fa Marià Burguès Serra (Sabadell 1852-1932) podem imaginar-nos com era i fer-nos càrrec de l’èxit que tenia entre els sabadellencs.

En l’obra Sabadell del meu record.Cinquanta anys d’anecdotari local(1929) Marià Burguès escriu:

El pessebre de can Panxes

El pessebre més notable, fou el de can Panxes. Hi havia tres centes figures de moviment. Tenia vint-i-dos pams i mig d’amplada per cinquanta sis de llargada. Es pagaven sis quartos per entrar a veure’l. Hi havia una muntanya on hi cantava la puput i als camps uns bous que llauraven; en arribar al cap del camp, una pagesa alçava el porró i bevia; en arribar a l’altre cap el seu marit, que feia beguda, també bevia amb al carabassa, i així, amunt i avall. Tothom reia l’acudit. A un costat, el palau del rei Herodes; aquest estava assegut al vestíbul i feia senyals als soldats romans, els quals degollaven criatures; tot de moviment. Al centre del pessebre hi havia el naixement, a sota un poble de muntanya; a dins de l’estable el bou feia anar el cap i la mula se li menjava la palla; la Verge i St. Josep feien anar els braços i els pastors, agenollats, adoraven el Nen i li feien presents. Hi havia, també una gran masia on tothom treballava. L’amo, al portal, s’ho estava mirant, duia una gran barba i fumava amb pipa, la qual movia fent acció de posar-la i treure-la de la boca. En un altre indret n’hi havia uns que bregaven cànem, altres cavaven la terra. Un treia aigua del pou, d’altres sembraven un terreny. Hi havia un tros de mar amb vaixells que brandaven i un pont per on passaven i traspassaven figures arreu, sense parar. També hi havia la torre de Babel i centes d’altres coses més que són d’impossible recordar.

Quan ja feia prou estona per tenir temps d’haver-ho vist tot, sortia un fantasma del tamany d’una persona esbalegant els braços i feia un bram trasmudant la fesomia amb la del llegendari dimoni. Era l’avís de què fessin lloc als que s’esperaven.

Tot aquest mecanisme del pessebre era mogut per una roda de fusta accionada a mà; de cordills, filferros i mecanismes enginyosos no en vulgueu més. El Panxes era un teixidor de cal Sant Home i tenia un teler arreglat per ell amb certes combinacions que després foren aplicades a tots els telers mecànics. Era tot un enginyer, sense altres estudis que les primeres lletres, si aquell home hagués pogut cursar estudis de lo seu probablement hauria fet rotllo. Quina llàstima d’enginys per a divertir dones i mainada, tan sols!