MUSEUS MUNICIPALS

Marian Burguès Serra (Sabadell, 1851 – 1932)

Marian Burguès va ser un excel·lent ceramista que va contribuir decisivament a l'evolució de la història de la ceràmica catalana. Fundador del Faianç Català, establiment que posteriorment prosseguirà el seu nebot Santiago Segura. Al llarg de la seva vida, es va sentir també atret per la pintura. Cronològicament la seva producció pictòrica està vinculada a l'Acadèmia de Belles Arts. Burguès, però, no destacà amb els pinzells. La crítica va qualificar com a toscos els seus olis i el públic sabadellenc no fou més condescendent. En canvi, els seus dibuixos i aquarel·les respiren un aire molt més lliure i immediat.

Aquesta dualitat - com a home de pinzells i com a ceramista- ha fet que sigui present en els dos àmbits de la col·lecció permanent. Una representació de la seva obra pictòrica, que inclou també alguns plats decorats, dins la secció d’academicisme i les seves creacions com a ceramista dins la de l'art nou als anys trenta.

Marian Burguès s'inicià en l'ofici de terrisser al costat del seu pare -Marian Burguès i Soldevila- que tenia un obrador. Va perfeccionar la seva formació a Mataró, a la fàbrica "La Genovesa", al costat de Pau Sibina i Cortada. De retorn a Sabadell realitzà les primeres obres signades. Per fugir dels reclutaments militars marxà a Tuïr (França). El febrer de 1873 retornà a Catalunya, però poc després els canvis polítics el feren establir-se a Coïmbra (Portugal), Muel (Saragossa) i Manises (València). L'estança en aquests tres centres productors l'aprofità per aprofundir els seus coneixements sobre determinades tècniques.

El 1876 tornà a Sabadell i es lliurà a la vida ciutadana la qual cosa posa de manifest el seu pensament esquerrà i llibertari. Fundador de diverses associacions de caire cívic com la "Sociedad Espiritista La Fraternidad", el "Ateneo Cosmófilo Enciclopédico", "La Emancipación, Sociedad de actos Civiles"... també va col·laborar en el setmanari anarquista Los Desheredados.

Burguès va prendre part en moltes exposicions col·lectives. Entre altres cal destacar l'Exposició Aragonesa de 1886 en què va guanyar una medalla de segona classe, l'Exposició de l'Acadèmia de Belles Arts de Sabadell de 1887 i sobretot l'Exposició Universal de Barcelona de 1888 en què va obtenir una medalla d'argent i Menció Honorífica. Així mateix el 1892 va rebre una Menció Honorífica per la seva participació en l'Exposició Nacional d'Indústries Artístiques de Barcelona.

Probablement la creació del Faianç Català va tenir lloc el 1896. El punt d'inflexió pel sorgiment d'aquesta nova empresa fou la mort del seu pare el 1895. A partir d'aquesta data Burguès renovaria el taller familiar que s'especialitzaria en la ceràmica decorativa incloent-hi la destinada a la construcció. El catàleg de l'empresa recollia més de 150 models entre bomboneres, brolladors, centres de taula, complements per a la construcció, escopidores, escultures decoratives, gerres, guardioles, jardineres, llars de foc, paraigüers, plats, peanyes...

El 1897 es produïa la primera ampliació del Faianç Català amb l'obertura d'una botiga a Sabadell i el 1901 se n’obriria una altra a Barcelona.

Malgrat aquesta expansió, els negocis no funcionaven i el 1903 es veié obligat a tancar el taller després d'haver liquidat el gènere. Burguès i la seva família es traslladaren a la Bisbal de l'Empordà, on portaren una vida plena de privacions. Entre 1911 i 1917 tornen a viure a Sabadell però les dificultats econòmiques continuen i els obliguen a marxar a Caldes de Montbui.

El 1919 retornen definitivament a Sabadell gràcies a l'ajut de diversos amics i poden construir un nou obrador. Amb les noves produccions reprèn la seva participació en exposicions. El 1922 al Círcol Republicà Federal i a l'Acadèmia, el 1924 al Saló Alavedra de Terrassa, el 1925 a l'Acadèmia i a les Galeries Laietanes; el 1926 a la Sala Parés, a la Societat Artística i Literària de Mataró i a les Galeries Laietanes on exposa a més de ceràmica alguns vidres.

Sobre aquestes peces de vidre esmaltat, que feia conjuntament amb Anton Batlle, ell mateix deia: "La decoració, bastant defectuosa i potser fora de la tècnica en ús. He tingut més en compte la nota decorativa que la pulcritud del dibuix. Cada u sent l'art com ell és i el que jo desitjo és democratitzar el vidre esmaltat al foc, perquè els gurmets de l'art no hagin d'anar a raure en la cursileria del vidre decorat industrialment..."

L'any 1927 exposà a Lleida, Igualada, Reus i Girona. El 1928 juntament amb Pere Gorro presentà una mostra al Centre de Dependents de Terrassa i amb Gorro i Modest de Casademunt, a l'Ateneu Obrer de Manresa. Aquestes exposicions solien anar acompanyades de conferències per mitjà de les quals Burguès donava a conèixer les seves idees sobre la ceràmica. Però sens dubte, la millor forma de conèixer l'opinió de Burguès sobre la ceràmica i la vida sabadellenca és llegir les seves obres: Estudis de terrissa catalana i Sabadell del meu record.

En els darrers anys de la seva vida continua exposant i el 1931 es nomenat professor municipal de ceràmica.

El MAS conserva més de 150 obres seves entre obra pictòrica i ceràmica. Aquesta darrera és la més nombrosa i majoritàriament correspon a la darrera etapa de l'artista que s'inicia el 1919. Es tracta d'obres de tipologia molt variada des de petites figures, fireta, terrissa d'ús quotidià, fins a gerres de gran format. D'entre les peces més antigues cal destacar els plats decorats a l'oli per diferents artistes. Així mateix cal remarcar quatre plafons de rajoles decoratives incomplets, alguns plats amb decoracions en relleu i dos vasos de vidre decorats.

Josep Casanovas Clerch (Sabadell, 1858 - Montevideo, Uruguai, 1920)

Casanovas Clerch va estudiar als Pares Escolapis de Sabadell i posteriorment ingressà a l’Escola de Belles Arts i Oficis de Barcelona, coneguda com a Llotja, on va estudiar des del 1878 fins al 1881.

L’any següent, prengué part a l'Exposició de Belles Arts organitzada per l'Acadèmia i instal·lada a l’antic edifici dels Escolapis, avui ocupat per l’Ajuntament.

Aquest mateix any marxà a Madrid, per ampliar estudis a l’Escuela Especial de Pintura, Escultura y Grabado. L'estada a la capital espanyola es prolongà fins el 1885 i va ser possible gràcies a les borses d’estudi que li concedí l’Ajuntament de Sabadell al llarg dels cursos 1883-1884 i 1884-1885. Com a mostra d'agraïment, Casanovas Clerch regalà a l’Ajuntament algunes còpies de teles cèlebres conservades al Museo del Prado. El 1883 oferídues còpies: La mort de Sèneca i La destrucció de Numància. Aquests quadres decoraren durant molts anys l’escala principal de la casa consistorial i els jutjats de Sabadell i avui formen part del fons del MAS. A Casanovas, la feina com a copista li va permetre aprofundir en el coneixement dels grans mestres i en la pintura de caire històric que tant d'èxit tenia en aquell moment.  

El 1889 va participar en un concurs internacional de dibuix que organitzava l’Académie Lamartine de Nievre. Aquest mateix any va contraure matrimoni amb Trinidad Bascoy Chein a la parròquia de Sant Josep de la ciutat comtal. A partir d’aquest moment, s’instal·là a Barcelona i inicià una llarga carrera pedagògica que compaginà amb la pràctica artística. Bon exemple d’això és la seva tasca docent com a professor de dibuix i pintura a la Escuela Municipal de Artes y Oficios de Sant Martí de Provençals, a l’Escuela Municipal de Artes del Districto Décimo de Barcelona, a l’Escuela de Institutrices de Barcelona, al Colegio de Nuestra Señora de la Bonanova de Barcelona, a l'Escuela Preparatoria de Artes y Oficios del Circulo Obrero Instructivo y Recreativo del Progreso de Sants. Així mateix, col·laborà per mitjà d’il·lustracions en diverses revistes i publicacions periòdiques com: Album Salón, Mundo Moderno, Ilustración Ibérica…  

Al llarg d’aquests anys el trobem també participant en diverses exposicions barcelonines. A l’Exposició General de Belles Arts de 1891 presenta El Rosario (cat. 112), a l’Exposició Nacional de 1892 presenta una obra de caràcter decoratiu, a la de 1894 un retrat i a la de 1907 l'obra Entre los pinos. D’aquesta data en endavant se sap molt poc de la seva trajectòria. Segons sembla, es trasllada a l'Uruguai, concretament a Montevideo, on va continuar la carrera artística i es dedicà sobretot al retrat.  

El MAS conserva una desena de peces de Casanovas Clerch, quatre de les quals estan exposades a l’’exposició permanent. Entre les que es troben a la reserva, hi ha una còpia d’un quadre històric de grans dimensions (195 x 270 cm) dedicat a l’Ajuntament de Sabadell i el retrat d'una nena signat a Buenos Aires, sense datar.

Antoni Coll Pi (Barcelona, 1857 - Santiago de Xile, 1923?)

Antoni Coll va conrear tant l'escultura com la pintura. Fou deixeble d'Antoni Caba i d'Agapit Vallmitjana a l'Escola de Belles Arts de Barcelona.

El 1882 va prendre part en l'Exposició de Belles Arts de Sabadell organitzada al saló dels Pares Escolapis. Probablement aquesta participació estigué motivada per l’estreta amistat que l’unia amb Joan Vila Cinca, un dels promotors de la mostra. Sense anar més lluny, dues de les peces que hi presentà –una pintura i una escultura- eren retrats de l’artista sabadellenc.

Va concórrer a l'Exposició Universal de Barcelona de 1888 amb els quadres ¡Viudo! (cat. 3670) i Amateurs (cat. 3671), i obtingué una Medalla de Tercera Classe.

Més tard, es traslladà a París on assistí a les classes de l'acadèmia de Carolus Duran, un dels pintors francesos més reconeguts del moment, que es declarava gran admirador de Velázquez.

Com molts altres artistes catalans que viatjaren a la capital francesa, Coll prova sort a les exposicions locals. Així, a la Universal de 1889 presenta l'obra La marraine catalane.

De retorn a Barcelona prengué part en moltes de les exposicions oficials. A l'Exposició de Belles Arts de 1891 va rebre una Menció honorífica. El 1892 ens sorprèn presentant un projecte d'aparador i una cadira a l'Exposició Nacional d'Indústries Artístiques i Internacional de Reproduccions.

Cap a 1893, després de viatjar per França i Bèlgica s'instal·la durant algun temps a Brussel·les. Seguidament, participà en la Segona Exposició de Belles Arts de 1894 amb dos olis: ¡Extraviada! (cat. 23) i Un reservista (cat. 160). El 1896 presenta l'oli Hasta luego (cat. 15) que actualment forma part de la col·lecció del MAS, i dues peces escultòriques: La industria y la agricultura (cat. 629) i Manola (cat. 630).

A l'Exposició General de Belles Arts, inaugurada a Madrid el 25 de maig de 1897, hi envià la tela "¡Viuda!". L'any següent, a la IV Exposició de Belles Arts de 1898 presenta un Retrato a l'oli (cat.251) i un bust en bronze.

Aquestes activitats artístiques les compaginà amb la dedicació a l'ensenyança. Va ser professor de composició i coloració de l'Escola de Belles Arts de Barcelona. El 1912 es traslladà a Santiago de Xile per treballar a l'Escola de Belles Arts com a professor de dibuix ornamental i a la Universitat com a professor de modelat arquitectònic. A partir d'aquest moment perdem el seu rastre i només sabem que va fer diversos grups escultòrics per a edificis o espais públics xilens.

Segons la historiografia tradicional, Coll va morir el 1923, si bé nosaltres opinem que el 1930 encara era viu i continuava residint a Santiago, així ho confirmaria documentalment la seva participació en una mostra organitzada a la capital xilena.

El MAS conserva 3 obres de Coll, un oli i dos dibuixos. Aquests dos dibuixos, que són a la reserva, foren donats per Joan Vila Cinca, gran amic d’Antoni Coll, i tots dos foren exposats el 1882 a la primera mostra promoguda per l'Acadèmia.

Josep Domènech Samaranch (Sabadell, 1874 – 1900)

Pastisser d'ofici, Domènech es va formar a l'Escola de Belles Arts de Barcelona i s'especialitzà en la pintura costumista. Malauradament ens ha deixat molt poca obra, ja que morí molt jove. Domènech era un pintor que prometia molt i, segons Antoni Vila Arrufat, "els seus dibuixos són d'una gran contenció i fan pensar en Puvis de Chavannes".

El 1896 va prendre part en l'Exposició de Barcelona amb ¿Qui ve? (cat. 26). Poc després marxà a París per ampliar els estudis. Durant l'estada a la capital francesa va fer il·lustracions per al diari Le Figaro.

De tornada a Sabadell es va posar malalt i poc després es va morir.

El 1923 va tenir lloc a Sabadell una exposició en honor seu.

El MAS conserva una dotzena d’obres de Domènech, 7 de les quals formen part de l’exposició permanent. La resta són a la reserva. Volem destacar-ne alguns dibuixos que segurament foren fets per il·lustrar diaris o revistes i un retrat masculí que forma parella amb la peça núm. 1912 de l'exposició permanent.

Josep Espinalt (Santpedor, ? - 1891)

De la formació de Josep Espinalt en sabem molt poc, només ens ha arribat la notícia que va fer un llarg sojorn a París. En un moment en què la majoria dels pintors acadèmics s'inclinaven per ampliar la seva formació a Roma, ell va triar com a centre artístic la capital francesa. Espinalt destacà sobretot en la pintura decorativa, una branca artística poc estudiada perquè durant molt de temps ha estat considerada de segon ordre. També va dedicar-se a la pintura de cavallet, sobretot a les natures mortes, les representacions florals i la figura humana.

Generalment s'ha acceptat com a data de l'arribada d'Espinalt a Sabadell l'any 1879.

El pintor procedia de Barcelona i, en establir-se a la ciutat, començà a treballar com a pintor decorador. A Sabadell va tenir la sort de trobar un protector, ens referim a l'industrial tèxtil Manuel Corominas, que fins i tot li va proporcionar la casa del carrer de Corominas, 57, on vivia. Entre les obres més importants realitzades per Espinalt en aquell moment cal destacar la decoració del saló dels pares Escolapis. Durant el segle XIX, les decoracions murals es pintaven generalment a l'oli sobre teles que posteriorment s'enganxaven a les parets o sostres.

Una altra de les raons per les quals Espinalt és conegut a Sabadell és per la seva vinculació amb l'Acadèmia de Belles Arts. Fundada el 1880 per Joan Vila Cinca, Joan Figueras i Ramon Quer, Espinalt hi va exercir de professor des de bon començament. Com era lògic d’esperar, va prendre part el 1882 en la primera exposició organitzada per l'Acadèmia on va presentar Bodegón (cat. 37) i Retrato (cat. 38); i posteriorment col·laborà en moltes altres de les iniciatives que aquesta entitat portà a terme. Una bona mostra d'això que diem és la il·lustració que féu el 1887 per a la portada del primer número del Boletín del Ateneo Sabadellés.

El 1891 va participar en la Primera Exposició de Belles Arts de Barcelona, en què presentà tres olis: Flores (cat. 179), Marina (cat. 180) i Idilio (cat. 181). Aquest mateix any caigué malalt, i per la premsa sabem que la seva situació econòmica era molt precària, la qual cosa va fer que sorgís la idea de recaptar diners en benefici seu per mitjà d'una rifa, però no s'arribà fer, ja que poc després es morí a Santpedor.

Després del seu traspàs, l'Acadèmia va organitzar una exposició homenatge que recollia part de la seva obra.

El MAS conserva més de trenta obres de Josep Espinalt, sis de les quals estan exposades a la permanent. D'entre les emmagatzemades a la reserva cal destacar un autoretrat de l'artista, un plat decorat amb flors dedicat al seu mecenes i diferents fragments de pintures murals procedents de la decoració de la casa Barata del carrer de Sant Josep.

Antoni Estruch Bros (Sabadell, 1872 - Buenos Aires, 1957)

En el darrer quart del segle XIX Estruch va ser considerat com un pintor molt prometedor. Tot feia preveure que seria un destacat artista i alguns crítics veien en ell un nou Fortuny. Però a poc a poc aquestes expectatives es van anar desinflant. La raó principal fou que la seva obra quedà ancorada en el passat i resultava clarament anacrònica respecte a les realitzacions dels seus contemporanis, sobretot si se la comparava amb la dels modernistes, que irrompien amb força en aquell moment.

De formació acadèmica, Estruch primerament freqüentà l'estudi de Joan Vila Cinca a Sabadell i després va anar a l'Escola de Belles Arts de Barcelona. Malgrat la seva joventut, ràpidament s'integrà en el món artístic i el 1891 ja va participar en la I Exposició General de Belles Arts de Barcelona. L'any següent va guanyar a Llotja una borsa de viatge i el 1893 inicià una estada a l'Académia de Bellas Artes de San Fernando de Madrid. L'estiu d'aquest any, aprofitant les vacances estiuenques va prendre part en l'exposició de la Festa Major de Sabadell.

El 1894, abans de marxar cap a Roma, concorregué a la II Exposició General de Belles Arts de Barcelona amb un Retrato (cat. 26) i un dibuix a la ploma, Estudio. El viatge a Roma va ser possible gràcies a la intervenció de l’industrial sabadellenc Francesc de Paula Ponsà Cantí, que el pensionà. Estruch va romandre vuit anys a l'estranger –Roma, París i Palestina–, durant els quals la seva pintura es nodrí d'una temàtica historicista i religiosa.

Una de les primeres ocasions en què els sabadellencs van poder veure aquests tipus de quadres va ser el juliol de 1896, quan retornà a la ciutat durant alguns mesos. Coincidint amb aquesta estada va fer una exposició a l'Ateneu Sabadellenc, on es mostraven les obres que Estruch havia fet a Roma i que havia enviat al seu mecenes Francesc de Paula Ponsà. Totes les obres exhibides eren de caràcter religiós: San Domingo de Guzmán, Santa Teresa de Jesús, San Juan de Dios, San José de Calasanz, La fe, La Esperanza, San Vicente de Paula asistiendo a Luis XIII...

Posteriorment, el 1903 mostrà novament les seves obres, primer a l'Acadèmia Catòlica de Sabadell i després a la Sala Parés de Barcelona. Es tractava de deu peces sobre la vida de Jesús de gran format destinades a decorar la casa dels Ponsà i dels estudis preparatoris –una vuitantena– que el pintor havia fet després de prendre apunts del natural en llocs tan diversos com Roma, París o Palestina. El procés de realització d'aquestes obres va ser lent, ja que s'havia iniciat el 1895 quan va rebre l'encàrrec del Sr. Ponsà. En aquest termini de temps es produí la mort de Francesc de Paula Ponsà.

Amb posterioritat a aquesta sèrie sobre la vida de Jesucrist, Estruch començà a pintar quadres de temàtica històrica que li proporcionaren una certa fama. Tres bons exemples d'aquesta pintura són: Una manifestació obrera (1904), Corpus de sang (1907) i L'onze de setembre (1907). Aquest darrer va ser presentat en públic a la Sala Parés el 1909. A més d'aquestes obres de grans dimensions, Estruch va dedicar-se a pintar peces de petit format ambientades en els mateixos escenaris que havia utilitzat en la sèrie sobre Jesucrist o bé conreava el paisatgisme.

L'esgotament d'idees del pintor sembla evident si tenim en compte que també confegí una col·lecció d'aiguaforts centrats en la biografia de Jesucrist.

En aquest anys, la seva activitat artística es reduí molt i poc després de la presentació pública de L'onze de setembre va marxar a l'Amèrica del Sud. Així doncs, el 14 de gener de 1910, emprenia el viatge cap a Buenos Aires gràcies a un préstec que havia obtingut de la Caixa de Sabadell. A Buenos Aires ocupà la plaça de director de l'Escola de Belles Arts, es dedicà al vitrall artístic i continuà pintant, majoritàriament, retrats de cavallet.

El MAS conserva una dotzena d’obres d'Estruch, de les quals cinc es poden veure a l’exposició permanent. D'entre les altres, cal destacar: quatre aiguaforts datats el 1907 que formen part d'una sèrie entorn de la vida de Jesucrist, Diumenge de rams què és de l’any 1917 però reinterpreta les pintures fetes entre 1896 i 1903 per encàrrec del Sr. Ponsà i un Sant Sopar de recent ingrés, que enriqueix la col·lecció de pintura religiosa del museu.

Llegiu més: EL CORPUS DE SANG

Joan Figueras Soler (Sabadell, 1863 - 1921)

La formació pictòrica de Joan Figueras fou pràcticament autodidacta, encara que durant el 1879 freqüentà el taller de Tomàs Moragas (1837-1906), fidel seguidor de Marià Fortuny. Segons sembla hi anà a raure per intercessió de Ramon Quer, que mantenia una bona amistat amb Moragas. Al taller del mestre coincidí amb un altre pintor sabadellenc, Joan Vila Cinca, i conegué Santiago Rusiñol. Aquest pas per l'acadèmia Moragas va deixar una forta empremta en la seva obra, tant pel que fa a la selecció de temes –alguns dels quals de clara inspiració romana– com a la forma de captar l'ambient.

Un altre factor decisori en l'elaboració del seu llenguatge fou l'estreta vinculació amb la comarca de la Garrotxa. Els estiueigs a Olot d'on era oriünda la família de la seva mare i el fet que un besoncle fos soci protector del Cercle Artístic d'aquesta ciutat contribuïren a la participació de Figueras en l'Exposició de Belles Arts del Centre Artístic d'Olot. Aquest mateix any, el 1880, juntament amb Joan Vila Cinca i Ramon Quer, fundà l'Acadèmia de Belles Arts de Sabadell. Joan Sala i Plàcid Garcia-Planas assenyalen que la coincidència cronològica entre la participació a l'exposició olotina i la creació de l'Acadèmia és un clar indici que Figueras prengué com a referent l'experiència de l'Escola Elemental de Belles Arts d'Olot. Malgrat això, no deixa de sorprendre la precoç participació a la manifestació olotina al costat d'artistes consagrats com Josep Berga, Modest Urgell o Joaquim Vayreda. Una altra circumstància que confirma el caràcter de precursor de Figueras és que quan novament exposa a Centre Artístic d'Olot, el 1881, ho fa acompanyat pels altres dos fundadors de l'Acadèmia: Joan Vila Cinca i Ramon Quer. D'aquesta manera es donaria pas a una etapa en què sovintejarien els intercanvis entre artistes sabadellencs i olotins.

Malgrat aquests inicis tan fulgurants, la carrera artística de Figueras es truncà ràpidament. Els negocis de l'empresa familiar l'obligaren a abandonar els pinzells. Abans que això es produís, compaginà durant alguns anys la feina i la vocació. El 1882 participà en l'Exposició de Belles Arts de Girona i en la de Belles Arts de Sabadell; el 1883 prengué part novament a l'exposició d'Olot. El 1885 fa un viatge per França, Bèlgica, Holanda i Alemanya que li permet descobrir l'art d'aquests països i pintar alguns olis. El 1887 el retrobem a l'Exposició de l'Acadèmia de Belles Arts de Sabadell i aquest mateix any fa un retrat de grans dimensions de Guifré el Pelós que havia de presidir el saló d'actes del Centre Català. El 1888 col·laborà en la realització d'un gran mural sobre Sabadell pel Palau de la Indústria amb motiu de l'Exposició Universal de Barcelona.

A partir d'aquest moment el Figueras creador desapareix de l'escena artística sabadellenca. D'ara endavant, desenvoluparà el paper de promotor col·laborant amb l'Acadèmia, tot encarregant obres a diversos artistes o ajudant econòmicament els artistes que ho necessitin.

El 1921, amb 57 anys d'edat, després d'una vida dedicada al negoci familiar, decideix retornar al món de la pintura. Deixa l'empresa en mans del seu fill i s'instal·la a la Garrotxa per retrobar el paisatge que tant li agradava. Però aquest retorn no va durar gaire, ja que poc després moria.

El MAS conserva més de setanta obres de l’autor. Una trentena provenen del llegat del seu fill, Joan Figueras i Crehueras. Entre les obres emmagatzemades destaquen dos olis que pintà durant l'estada a Saxònia. La resta de paisatges conservats mostren la influència de l'escola d'Olot. Així mateix, cal remarcar la important col.lecció de dibuixos i aquarel·les centrada en dues temàtiques: la figura i el paisatge.

Llegiu més: TALLER DEL PINTOR TOMAS MORAGAS

Josep Juliana Albert (Sant Esteve de Castellar, 1844 - 1890?)

Es va formar a l'Escola de Belles Arts de Barcelona i al taller del pintor Josep Serra Porsons (1828-1910), un clar representant del realisme postromàntic molt interessat pel rococó francès i la pintura holandesa de gènere.

Al taller d'en Serra, Juliana es va especialitzar en la realització de taubleautins -petits quadres- directament influenciat pel francès Ernest Meissonier.

La seva primera participació en una exposició, l’hem documentada el 1866, concretament a l' Acadèmia de Belles Arts de Barcelona on presenta dues obres: El claustro (núm.124) i Un conejo y varios pájaros (núm. 125).

El 1868 el retrobem a l'exposició de la Societat per Exposicions de Belles Arts on exhibeix tres peces: El Pranso (núm. 108), Industria nocturna (núm. 109) i La despedida (núm. 110).

Poc després, Juliana va marxar a Roma, atret com molts altres creadors pel referent artístic que la Ciutat Eterna va tenir al llarg de tota la segona meitat del segle XIX. A la capital italiana, va perfeccionar la seva formació a l'Acadèmia Chigi, un dels centres més populars i concorreguts, on s'impartien classes nocturnes i es feien dibuixos i acadèmies de nus. Juliana es dedica sobretot a la pintura de gènere de caràcter costumista, amb un clar predomini dels tipus regionals italians. Ràpidament es va integrar en el cercle dels pintors Ramon Tusquets, Josep Tapiró, Tomàs Moragas, Ramon Amadó i l'escultor Jerònim Suñol. Aquesta influència italiana es manifesta ja en les obres que presenta a l'exposició de la Societat per Exposicions de Belles Arts de 1870: Cercanías de Roma (núm. 147), Un ermitaño (núm.148), Un cardenal (núm. 149), Ruinas del interior del Coliseo, Roma (núm. 150), Bodegón (núm.151), Un patio (núm. 152), Episodio en la calle de S. Pedro y S. Pablo, Roma (núm. 153) i vuit aquarel·les de Tipos romanos (núms. 154-161). Aquesta mateixa temàtica -clarament romana- la retrobem a les peces presentades a les exposicions barcelonines de 1871. És probable que a partir d'aquest any s'instal·li a Barcelona ja que en els catàlegs d'aquestes mostres apareix com adreça el carrer de Trafalgar núm. 17.

Al llarg de 1876 concórrer a dues exposicions en què presenta 5 aquarel·les (núms. 128-132) i un oli i una aquarel·la.

El 1882 pren part en l'Exposició de Belles Arts de Sabadell organitzada per l'Acadèmia de Belles Arts i instal·lada al saló d'Exàmens de les Escoles Pies. Probablement, Joan Vila Cinca convida Juliana a participar en aquesta mostra, tal com féu amb altres pintors de cert renom de l'època, ja que no hem trobat cap indici que relacioni Josep Juliana amb l'ambient artístic sabadellenc.

Fins ara sempre s'havia donat com a data de mort de Josep Juliana l'any 1890, però documentalment s'ha comprovat que el 1896 participa en l'Exposició de Belles Arts i Indústries Artístiques de Barcelona amb l'aquarel·la El amor en el pozo (núm. 523). Al catàleg hi consta com a adreça: Via del Babuino,147. Roma. Això ens porta a creure que Juliana devia morir posteriorment a 1896.

Un altre fet curiós que creiem que cal apuntar és que González i Martí al seu estudi comenten que a Roma hi havia una botiga especialitzada en la venda de paper per a aquarel·les de la marca Watman que era propietat d'un català. L'esmentat propietari es deia Juliana i la botiga es trobava a la Via del Babuino. Aquesta coincidència ens porta a pensar que o bé es tractava del mateix Juliana o bé d'algun familiar seu. Per tant, no podem dir amb exactitud l'any en què Juliana va morir ni tampoc el lloc, ja que com hem vist tan aviat el trobem a Barcelona com a Roma, si bé es possible que alternés les seves estades a la capital italiana amb breus visites a Barcelona on venia part de la seva producció artística.

El MAS conserva una desena d’obres de Juliana, tres estan exposades a l’exposició permanent i la resta formen part de la reserva. En aquestes obres trobem un clar predomini dels petits formats i quasi totes són aquarel·les fetes a Roma.

Llorenç Lladó Julià (Sabadell, 1864 - Gijón, 1928 )

Va estudiar a l'Escola de Belles Arts de Sabadell, on va tenir com a mestres Joan Vila Cinca i Ramon Quer Vidal. Lladó alternà la pintura decorativa amb la de cavallet i destacà en la pintura de marines, a la qual es dedicà bàsicament, durant l’última etapa, retratant la costa asturiana.

Exposà des del 1887. Aquest any va participar en l'Exposició de l'Acadèmia de Belles Arts de Sabadell i il·lustrà el primer número del Boletín del Ateneo Sabadellés. A l'Exposició Nacional d'Indústries Artístiques i Internacional de Reproduccions de Barcelona de 1892 va ser premiat amb Medalla de Tercera Classe per les obres: Proyecto de friso decorativo (cat. núm. 343) i Título para socio (cat. núm. 344). A la II Exposició General de Belles Arts de Barcelona presentà un fris decoratiu i a la de 1896, l'oli al·legòric L’agricultura. Totes aquestes obres es poden englobar dins la vessant de pintor decorador, que el portà a fer importants pintures murals d'estil pompier a cases sabadellenques com les de Cortés, Vila Fusté, Figueras, Pulit i altres.

A partir de 1897 la temàtica de les obres que presenta als diversos certàmens canvia. A partir d'ara seran paisatges; així aquest mateix any obtingué Medalla de Tercera Classe per l'obra Arboleda a l'Exposició de Logronyo. L'any següent concorre a la IV Exposició de Belles Arts amb l'oli Últimas hojas.

Poc després, es traslladà a Gijón on fou nomenat director de l'Escola Industrial. La costa asturiana passà a ser el seu tema predilecte influït sens dubte per les obres dels artistes residents a la zona. L’Ateneo Gijonés li va organitzar una exposició individual el 1921, de la qual es feren ressò els diaris sabadellencs.

El 1928, pràcticament cec, morí a Gijón.

El MAS conserva més de 20 obres de Llorenç Lladó, algunes de les quals donades per l’Acadèmia de Belles Arts després de la mort de l’artista. Segons sembla, l’Acadèmia adquirí un lot de quadres als seus familiars mitjançant una subscripció entre els socis de l’entitat. D’entre les obres a la reserva, cal destacar quatre marines de la seva darrera època i un paisatge de tardor (c.1900).

Vicenç Miquel Pous (Sabadell, 1875 –1929)

Deixeble de Joan Vila Cinca. Estudià a Llotja, on fou alumne d’Antoni Fabrés, de Cusachs i de Graner – tres reconeguts pintors pompiers.

Va prendre part en col·lectives a Sabadell, Barcelona i Madrid. Participà a la II Exposició de Barcelona de 1894 on presentà dues obres Castigo árabe (cat. 457) i Centinela árabe (cat. 458). En aquella època les seves obres respiraven un fort accent orientalista.

El 16 de novembre de 1902 el Centre Líric Dramàtic li va oferir un banquet d’homenatge a l’Hotel Espanya pel seu quadre de tema militar ¡A ells! El 1907 pintà un quadre de grans dimensions sobre la guerra d’Àfrica. Posteriorment abandonà la pintura i es dedicà als negocis familiars. En l’última etapa de la seva vida una malaltia l'obligà a portar una vida més reposada i va tornar a pintar. El 1929 féu una exposició a l’Acadèmia de Belles Arts de Sabadell en què mostrava 82 obres entre les seves noves creacions -aquarel·les, guaixos, notes i dibuixos- i algunes obres retrospectives. Aquest retorn tardà a la pintura –havien transcorregut prop de vint anys– suscità opinions contradictòries. Mentre alguns celebraven el retrobament amb l’artista i la seva obra, altres qualificaven la seva obra de vulgar i consideraven que era incomprensible que gaudís del reconeixement del públic.

El MAS conserva una quinzena d’obres de Vicenç Miquel Pous. Dues són a l’exposició permanent i les altres a la reserva. D'entre aquestes darreres destaca Un sentinella armat, dos olis pintats a Guimerà (Urgell), una aquarel·la datada el 1928 i diversos retrats.