MUSEUS MUNICIPALS

Antoni Pous Palau (Sabadell, 1870 - Barcelona, 1959)

Pintor escenògraf i aquarel·lista. Procedia d’una família humil. Estudià a l’Acadèmia de Belles Arts de Sabadell i durant el període 1893-1895 va guanyar unes beques d’estudi que li van permetre anar a Llotja on va tenir com a professors Antoni Caba, Modest Urgell i Lluís Rigalt.

L’any 1894 pren part en la II Exposició de Belles Arts de Barcelona on presenta una obra que porta per títol Parque de Barcelona (cat. 480). L'any següent va obtenir a Llotja una borsa de viatge. El 1898 a la IV Exposición de Bellas Artes e Industrias Artísticas de Barcelona presenta els olis Dubtant (cat. 218) i Sol ponent (cat. 276) i quatre reproduccions de quadres de Goya, El Greco i Velázquez.

l’Exposició Universal que tenia lloc a la capital francesa. El 1903 li van atorgar un Diploma Honorari en un concurs de còpies de l'Exposición de Arte Antiguo i el 1911 obtingué una Medalla de segona classe en la secció d’escenografia de la VI Exposició Internacional d’Art de Barcelona. En aquesta disciplina Pous Palau va ser deixeble de Francesc Soler i Rovirosa i s'associà amb Frederic Brunet Fita.

El 29 de novembre de 1959, Sabadell li va concedir la Medalla d’Argent de la Ciutat i, pocs dies després de rebre aquest guardó, morí a Barcelona.

El MAS posseeix una quarantena d’obres d’Antoni Pous Palau, de les quals cinc formen part de l’exposició permanent. De la resta destaquem alguns retrats - entre els quals un de Santiago Segura -, alguns paisatges de petit format, un projecte de cartell i un projecte escenogràfic, la faceta més característica de la seva trajectòria.

Ramon Quer Vidal (Cardona, 1829 - Sabadell, 1890)

El 1928, es va celebrar a Sabadell una exposició homenatge en memòria dels tres fundadors de l'Acadèmia de Belles Arts. Aquella exposició estava dedicada a Joan Vila Cinca, Joan Figueras i Crehueras i Ramon Quer i Vidal.

De tots tres, Ramon Quer era l'únic que no era nascut a Sabadell i el més gran d'edat. Contemporani de Josep Margalef, va establir-se a la ciutat el 1859. Al cap de poc d'arribar-hi fou nomenat professor de dibuix del Col·legi de les Escoles Pies.

Arran de l'epidèmia de febre groga que es declara a Barcelona el 1870 alguns artistes que hi treballaven es dispersaren per Catalunya. A Sabadell hi van anar a parar tres pintors força destacats. Ens referim al pintor decorador Francesc Soler i Rovirosa i a dos representants de l’historicisme pompier que estava de moda en aquells anys: Francesc Sans i Cabot (1828-1881) i Ramon Tusquets i Maignon (1838 - 1904).

Quer ja coneixia Soler i Rovirosa abans que aquest s'instal·lés a Sabadell i segurament connecta ràpidament amb els altres dos pintors. Influenciat sens dubte per ells, començà a pintar, ja que fins aleshores només havia practicat el dibuix. Va col·laborar amb Soler i Rovirosa en la decoració del Teatre Principal.

Poc després tindria lloc el naixement del Club Calces que aglutina els artistes forans i els sabadellencs interessats per les belles arts. Integraren aquesta agrupació Tomàs Bosch, Narcís Giralt Sallarès, Xiquet Creu de la Mà, Marià Burguès, Pere Fàbregas, Miquel Sallarès i el mateix Ramon Quer.

Com que malauradament no ens han arribat gaires notícies sobre la seva biografia creiem que és interessant transcriure el testimoni de primera mà que ens ofereix Mariàn Burguès, un dels seus millors amics i amb qui Quer va col·laborar decorant algunes peces.

“El senyor Quer, era tot un senyor. Anava per tot dia amb jaqué, barret i lentes, quan eren pocs que usessin tals estris. Era miop i hom creia que s’havia fet el nas expressament per a posar-hi aquell montant. Era alt i secardí i duia bigoti. Vivia al carrer de l’Illa, cantonada al de la Concepció. Una casa mig senyorial on hi havia cambra blava, groga i roja i jardí amb brollador i boixos retallats. Era mestre de dibuix de les Escoles Pies i de particulars. Tenia la paciència d’un pedagog i la tolerància d’un creient. No s’atrevia a criticar cap escola ni cap tendència. Quan li preguntaven la seva opinió sobre un dibuix o un quadro gairebé era segura aquesta resposta: -Quina tela gasteu? Quina marca de colors gasteu? On heu fet fer el marc? – L’art per ell era dibuix, pintura i escultura; la música no li deia res. Li era un soroll com qualsevol altre. Era un gourmet dels plats compostos d’ous. Els ous, crusos, dusos, ferrats, amb truita i amb totes les seves composicions eren els preferits. Un dia una part del seu bigoti li anà queient fins a quedar sols amb bigoti a la part dreta. No s’immutà. Continuà anant pertot amb la meitat, com si no se n’hagués adonat. En una excursió ens sorprengué veure´l amb calçotets i barretina. Tots convinguérem que era el Quixot descrit per Cervantes.”

El 1881 prengué part en l'exposició de Belles Arts del Centre Artístic d'Olot on presentà una obra que portava per títol : Calle de un pueblo de Catalunya (cat. 55). L'any següent participà en l'exposició de Belles Arts de Girona i a la de Belles Arts de Sabadell. Quer va ser durant alguns anys president de l’Acadèmia de Belles Arts de Sabadell i el 1887 il·lustra el primer número del Boletín del Ateneo Sabadellés i participà en una col·lectiva organitzada per l’Acadèmia.

Són una vintena les obres de Ramon Quer que es conserven al MAS. Quatre formen part de l’exposició permanent i la resta estan a la reserva. La majoria d'aquestes peces són apunts de petit format fets sobre taula que representen de forma molt lliure paisatges.

Miquel Sallarès Mas (Sabadell, 1848 – 1905)

Format a l'Acadèmia de Belles Arts, Sallarès fou un dels integrants més actius del grup de sabadellencs que freqüentava l’entitat i participava en totes les sortides i excursions. Malgrat la seva complicitat amb l'Acadèmia no va destacar mai com a pintor i se l'ha de considerar com un simple afeccionat.

Burguès ens explica que Miquel Sallarès va treballar inicialment com a pagès fins que va tenir aproximadament 20 anys, aleshores va començar a dedicar-se a la pintura de cases ja que segons Burguès "emblaquinava cuines i habitacions".

A poc a poc es va obrir camí en el món de la pintura artística sobretot de tipus decoratiu. En aquest canvi d’orientació hi va influir la seva relació amb Soler i Rovirosa que s’havia establert a Sabadell arran de l’epidèmia de febre groga de 1870. Sallarès va col·laborar amb Soler i Rovirosa en la realització dels decorats del Teatre Principal, la qual cosa li va permetre adquirir la tècnica pictòrica necessària.

Juntament amb Marian Burguès, bon amic seu, i altres sabadellencs fundà la "Sociedad Espiritista la Fraternidad" que tenia com a finalitat socórrer els malalts de verola durant l'epidèmia que assolà la ciutat.

Documentalment només hem verificat la seva participació en l’Exposició col·lectiva de l’Acadèmia de Belles Arts de Sabadell de 1887, que va tenir lloc al nou edifici de l'Ateneu Sabadellenc.

Va morir a Sabadell el dia 16 de setembre de 1905.

El MAS conserva una dotzena d’obres de Sallarès, de les quals dues estan exposades a la permanent. Totes les obres guardades a la reserva pertanyen al gènere paisatgístic i són de factura molt similar.

Francesc Sanahuja Pifarré (Utxafava, pla de Lleida, 1878 - Sabadell, 1936)

Escenògraf i paisatgista. Deixeble de Joan Vila Cinca a l'Acadèmia de Belles Arts de Sabadell. El 1889 va continuar els seus estudis a l'Escola de Belles Arts de Barcelona i els amplià a Roma i París, on va ser pensionat el 1892. A la capital francesa va ser deixeble de Corpesar, escenògraf del Gran Teatre de l'Òpera de París, i va fer còpies d'obres conservades al Museu del Louvre.

Andreu Castells ens diu que s’ha confós bastant Sanahuja amb un altre pintor establert a Sabadell, però força anterior cronològicament: Lluís Vermell. Aquesta confusió és motivada pel fet que tots dos van fer freqüents sojorns al Migdia francès.

La família Sanahuja es traslladà a Sabadell quan ell tenia només un any. Format al costat de Josep Espinalt, va treballar com a conserge de l'Acadèmia. Després de la mort d'Espinalt (1891) marxà a treballar a Barcelona, on va conèixer els pintors Modest Urgell, Isidre Nonell i Joaquim Mir.

Més tard viatjà a Roma, on visqué tres anys. A la capital romana coincidí amb Antoni Estruch, Enric Serra, Josep Benlliure... De retorn a Sabadell, pintà alguns retrats per encàrrec, però sense gaire fortuna, fet que provocà que poc després marxés a França.

De la seva vida i trajectòria artística se'n sap poc. D'entre les poques notícies que ens n'han arribat, cal destacar la seva participació en una exposició internacional a Ais de Provença, on obtingué un diploma d'honor. Així mateix, sabem per la Revista de Sabadell que solia exposar, com era molt freqüent a l’època, a l’Ebenisteria Creus. Per mitjà d’aquesta referència podem afirmar que Sanahuja gaudia de més reconeixement a l’estranger –presumiblement a França– que a casa nostra i que era un fidel admirador de l’obra del francès J. B. Camile Corot.

El 1903 va fer una exposició a la Lliga. A Tolosa de Llenguadoc fou condecorat com a oficial de l’Académie l’any 1910. Quan va retornar a Sabadell ho va fer en un estat d'escassetat econòmica molt important, que l’obligà a refugiar-se a l’asil de les Germanetes, on va morir el 27 d’abril de 1936.

D'entre l’obra coneguda que ens ha deixat cal destacar uns retrats de la família Buxó. El MAS conserva 7 obres seves. Només una es troba a la permanent. Les sis restants són petites notes de tema paisatgístic.

Domènec Soler Gili (Sabadell, 1871 – Barcelona, 1951)

Escenògraf i paisatgista. Deixeble de Joan Vila Cinca a l'Acadèmia de Belles Arts de Sabadell. El 1889 va continuar els seus estudis a l'Escola de Belles Arts de Barcelona i els amplià a Roma i París, on va ser pensionat el 1892. A la capital francesa va ser deixeble de Corpesar, escenògraf del Gran Teatre de l'Òpera de París, i va fer còpies d'obres conservades al Museu del Louvre.

A l'Exposició de Belles Arts de Barcelona de 1891 va presentar quatre marines i un paisatge. Dos anys més tard, el 1894, torna a participar en la Segunda Exposición amb quatre olis i un projecte escenogràfic. A la VI Exposición Internacional de Arte de 1911 va presentar dues obres: Descanso de los segadores (cat. 60) i Al atardecer (cat. 61). Aquell mateix any realitzà una exposició amb pintures i teatrins a la Sala Parés.

Malgrat que Soler Gili va fer decorats per diversos teatres catalans, sobretot és conegut per la seva vessant com a paisatgista. Els seus temes predilectes eren les vistes de Núria, la Vall d'Aran, Ribes de Freser i l’Alt Pirineu.

Soler Gili va ser un pintor molt prolífic i va participar en nombroses exposicions oficials com la de Belles Arts de 1918, la de 1921, l'Exposició Internacional de 1929... En aquests anys en va fer també nombroses d’individuals: el 1909, 1928, 1929, 1930, 1931, 1932, 1933, 1934, 1935 a la Sala Busquets, el 1913, 1914, 1915, 1916, 1920, 1922, 1924, 1925, 1926, 1933, 1934, 1935 a la Sala Parés i el 1923 a El Siglo i el 1932 a les Galeries Laietanes. El 1950, a la Sala Busquets va celebrar una exposició que portava per títol: Sesenta años de pintura que resumia tota la seva trajectòria artística.

A més, fou president de l'Agrupació d'Aquarel·listes de Barcelona i fou professor a l'Escola d'Arts i Oficis de Sant Martí i a l'Escola Italiana de Barcelona. El 1947 l'Ajuntament de Sabadell li concedí la medalla de la ciutat.

El MAS conserva una trentena d’obres de Domènec Soler Gili. Entre les quals destaca un paisatge panoràmic de Gallifa, dos petits olis intitulats L’aperitiu i la platja que ens mostren un Soler i Gili molt elegant, i finalment una col·lecció d’aquarel·les de Soler Gili que retraten el Sabadell vuitcentista; el museu no té cap peça corresponent a la seva tasca com a escenògraf a la qual es dedicà en la primera època.

Francesc Soler Rovirosa (Barcelona, 1836 – 1900)

Soler Rovirosa és considerat com el màxim representant de l'escenografia realista a Catalunya. Va iniciar la seva formació a Llotja i als tallers dels escenògrafs Josep Planella, Fèlix Cagé, Lluís Rigalt i Marià Carreras. Dues estades a París, el 1857 i el 1862, li van servir per perfeccionar els seus dots artístics. Abans d'emprendre el segon viatge va fer conjuntament amb el seu amic Joan Ballester diverses escenografies per als teatres Principal, Circ Barcelonès, Camps Elisis, per al teatre de Mataró...

Però sens dubte allò que va marcar profundament les seves realitzacions fou l'estada al taller parisenc de Cambon i Thierry (1862-1869). Aquest taller, el més important i cèlebre, treballava per a l'Òpera de París. La gran destresa de Soler i Rovirosa el portà a encarregar-se de la secció de dibuix i perspectiva. Precisament el seu encertat ús de la perspectiva i del trompe l'oeil caracteritzen la seva obra que entronca clarament amb el naturalisme francès.

En retornar a Barcelona el 1869, s'associà amb Francesc Pla i Vilà (1830-1887) per crear la raó social Soler i Pla que obrí taller al Circ Barcelonès. D'aquí en endavant la seva trajectòria fou imparable, treballà per al Circ Barcelonès, per al teatre Principal, per al teatre de Reus, per al teatre Principal de Saragossa, per al Liceu... Aquesta abundància de produccions responia, com molt bé explica Lluís Labarta, a la seva gran categoria com a artista i a la seva capacitat de treball. Soler i Rovirosa no només pintava decorats sinó que també es feia càrrec del disseny del vestuari dels personatges.

Malgrat ser barceloní, Soler es va relacionar amb el món artístic sabadellenc. Bon amic de Ramon Quer, es refugià a Sabadell el 1870 quan es declarà una epidèmia de febre groga a la ciutat comtal. El sojorn de Soler i Rovirosa fou un autèntic revulsiu per als artistes professionals i aficionats de la ciutat que s'aglutinaren entorn d'ell. D'entre les obres que va fer a Sabadell destaca la decoració del Teatre Principal.

El 1885 va obrir un taller propi al carrer de la Diputació en el qual es formarien els principals escenògrafs de la propera generació com Joan Francesc Chia, Salvador Alarma, Oleguer Junyent. Cap al final de la seva vida va escriure una memòria que portava per títol Artes escenográficas, que recollia el seu pensament sobre les arts escèniques i que fou el resultat d'un viatge a Bayreuth.

Va fer tot tipus de produccions: sarsueles, comèdies de màgia, drames, òperes, espectacles de ball, etc. La llista de títols seria llarguíssima, per això només en citarem unes quantes: Les cent donzelles, Lo rellotge del Montseny, De la terra el sol, Lo pont del diable, La Virgen del Pilar, Mis Helyett, Miss Robinson, La Virgen del Mar, Don Juan Tenorio, El mágico prodigioso, Lo monjo negre, Jesús de Nazareth, Lo Compte Arnau, El hijo de la noche, La magia nueva, Don Giovanni, La Sirena, La Traviata, Tristán e Isolda, Romeo e Giulietta, Aida, Nerón, Sansone e Dalila, Don Carlo, Clorinda, Parténope i Excelsor.

Les cinc obres que el MAS té de Francesc Soler i Rovirosa procedeixen d’un dipòsit fet el 1977 per la Junta de Museus de Barcelona atenent una sol·licitud del Museu que no tenia cap obra seva. Dues de les obres formen part de l’exposiciópermanent i les tres restants són al magatzem. D'aquestes darreres destaca una aquarel·la d’un projecte de font monumental.

Joan Vila Cinca (Sabadell, 1856 - Sant Sebastià de Montmajor, 1938 )

Joan Vila Cinca és una figura clau alhora d’entendre el desenvolupament artístic de Sabadell. A la seva condició de pintor, cal afegir-hi l’important paper com a professor de futures generacions d’artistes. La seva tasca docent s’inicià a les Escoles Pies, continuà a l’escola de dibuix i pintura que obrí a l'Acadèmia de Belles Arts i finalment a les aules de l'Escola Industrial d'Arts i Oficis. A més, Vila Cinca ha estat un dels promotors artístics més importants que la ciutat ha tingut. Fundador i membre de l'Acadèmia de Belles Arts, de l'Escola del Treball i del Museu de la Ciutat. D'altra banda, l'atracció que sentí per l'arqueologia el portà a iniciar, juntament amb l'arqueòleg Vicenç Renom, les excavacions de Can Marata i el poblat d'Arraona.

L'aprenentatge de Vila Cinca es va iniciar al taller de l'escenògraf barceloní Francesc Soler i Rovirosa. Després va estudiar a Llotja, on va tenir com a mestres Antoni Caba i Casamitjana (1838-1907), Ramon Martí Alsina (1826-1894) i Lluís Rigalt i Farriols (1814-1894). Igual que Joan Figueras, Vila Cinca freqüentà durant aquests anys el taller de Tomàs Moragas, on va conèixer a Santiago Rusiñol.

Pensionat per l'Ajuntament de Sabadell, va ampliar estudis a Madrid. A l'Academia de San Fernando hi va estar cinc anys. L'estada a la capital l’aprofità per conèixer de prop l'obra dels grans mestres i fer còpies al museu del Prado. A més, durant aquest sojorn pintà, servint-se d’una pinzellada gruixuda petites, notes plenes d’espontaneïtat.

La primera exposició promoguda per l’Acadèmia de Belles Arts va tenir lloc el 1882. Vila Cinca, com a fundador, no hi podia faltar i va ser dels que més peces va presentar-hi, només el superà Meifren. Abans d'aquesta col·lectiva ja havia mostrat els seus quadres a Olot.

De tornada a Sabadell, la temàtica de les seves obres es va anar definint. Les escenes de la vida rural i de caça, els paisatges del Vallès, els animals domèstics, els bodegons i els retrats configuraran el seu programa.

L'any 1887 es va donar a conèixer a l'Exposición Nacional de Bellas Artes de Madrid amb l'obra Toque de ánimas (cat. 837). El 1891 i el 1894 participà respectivament en la primera i en la segona Exposició General de Belles Arts de Barcelona. L'any següent torna a participar a l'Exposición Nacional de Bellas Artes de Madrid, en aquesta ocasió amb Bautizo i Vetlla paternal, aquesta darrera premiada amb medalla de tercera classe.

L'any 1896 va ser nomenat membre honorari del Cercle Artístic de Sant Lluc i va exposar a la Sala Parés. L'any següent, 1897, va obtenir la medalla de bronze a Arcachon-les-Bains amb la pintura Deures humans.

A l'exposició barcelonesa de 1898 va presentar Estudios (cat. 108) i Ya cayó uno (cat. 288).

A partir d'aquest moment anirà participant en força col·lectives i la seves obres rebran diversos premis. Entre altres, cal esmentar el Diploma d'Honor que obtingué amb el quadre Les Flors Silvestres presentat a Madrid al Progreso del Palacio de Cristali la Medalla de l'Exposició Hispano-Francesa de Saragossa de 1908.

Així mateix, d'ençà de 1910 exposà regularment a la Sala Parés de Barcelona. El mes de setembre de 1919 féu una exposició a l'Acadèmia de Belles Arts de Sabadell.

El 1927 presentà la seva producció a l'Ateneu de Girona i a l’Associació d'Estudiants de l'Ateneu Igualadí.

En l'etapa final de la seva vida, Joan Vila Cinca continuà exposant. El 1930 va fer dues exposicions individuals a la Sala Barcino i una a les Galeries Laietanes el 1934.

El 1932 la ciutat li va oferir un homenatge. El Patronat del Museu de la Ciutat el va nomenar Membre Honorari. L'Acadèmia de Belles Arts va oferir una retrospectiva de la seva obra i la Comissió Organitzadora va preparar diverses exposicions sobre els seus contemporanis i deixebles. L'any següent, Vila Cinca va donar un nombre important d'obres seves al Museu de la Ciutat.

Gràcies en part a aquesta donació, el MAS conserva una àmplia representació de la seva obra. En total són més de cent-cinquanta peces, la major part reproduïdes en el catàleg de 1999. A l'exposició permanent se'n mostren 19 i la resta forma part de la reserva. D'entre aquestes obres cal destacar, per l'interès, una àmplia col·lecció d'apunts corresponents a l'etapa de aprenentatge, Dol per un infant, de 1894, que ens apropa a la pintura realista, i alguns teles representatives del gènere paisatgista en què tant es prodiga.

Llegiu més: PAISATGE DE SABADELL