CATIFES DE CIMENT. EL MÓN DE LA RAJOLA HIDRÀULICA

Inauguració: dimecres, 13 d'abril, a les 8h.

Des del 13 d'abril al 29 de maig del 2016, al Museu d'Art

Comissariat: Ignasi Domènech

Organitza: Oficina de Patrimoni Cultural de la Diputació de Barcelona i Consorci del Patrimoni de Sitges.

Col·labora: Museu d’Art de Sabadell

 

Dins l’ampli registre d’arts aplicades a l’arquitectura al llarg del Modernisme, la rajola hidràulica és un dels menys coneguts. Probablement pel fet de ser un tipus d’objecte pensat per ser trepitjat, amb les connotacions negatives que aquest acte porta aparellat, aquest tipus de decoració ha estat menysvalorada i encara avui se’n negligeix la seva conservació o salvaguarda quan es restaura un edifici antic.

Malgrat tot, la seva presència atorga als espais una solució duradora, resistent, higiènica i de gran bellesa. A Catalunya les empreses que en manufacturaren demanaren a reconeguts artistes i arquitectes com Josep Pascó, Alexandre de Riquer, Lluís Domènech i Montaner, Josep Puig i Cadafalch, entre d’altres, dissenys per als seus catàlegs. La seva ràpida acceptació, convertí aquests paviments en vives catifes de ciment, un element íntimamente lligat al desenvolupament de l’ornamentació de l’arquitectura modernista que traspassà els límits d’aquest estil i que es seguí emprant amb dissenys més geomètrics al llarg dels anys vint i posteriorment, adaptant en nou gust sorgit de l’Art Déco.

Actualment la rajola hidràulica viu un renaixement de la mà de nous dissenyadors i arquitectes que segueixen creient en les seves possibilitats constructives i ornamentals.

Els àmbits de la mostra són:

  • Els paviments anteriors a la rajola hidràulica

Des de temps antics, l’home ha creat espais per viure procurant unir la funcionalitat i la bellesa. La necessitat d’anivellar els terres amb materials que aportessin durabilitat i resistència va comportar l’aparició de terres ceràmics en forma de rajoles, terres de pedra en forma de mosaic o terres amb paviments continus.

L’evolució de l’arquitectura des de l’antiguitat fins a l’actualitat ha fet aparèixer diverses solucions materials per als paviments, en les quals la recerca de la bellesa i la del confort han anat de la mà. Tenim coneixement d’aquest fet per l’arqueologia o per la pintura que, de manera especial des de l’edat mitjana, ens ha anat donant informació valuosa sobre com han estat els interiors públics i privats.

  • La Tècnica

La rajola hidràulica es crea a partir del morter de ciment hidràulic, emmotllat i premsat. Així, doncs, la paraula hidràulic no prové de les premses hidràuliques emprades per a la seva creació, sinó per l’efecte d’enduriment del ciment en contacte amb l’aigua. El seu procés d’elaboració, a mig camí entre la producció artesanal i la mecanitzada, servia per crear rajoles normalment de 20 × 20 cm, encara que se’n realitzaren d’altres mides i formes.

Les rajoles, creades una per una, s’elaboren mitjançant l’ús d’un motlle metàl·lic, que prèviament s’ha untat amb greix. Dins del motlle s’hi col·loca la trepa, amb la qual s’elaborarà el dibuix vessant en les cel·les els pigments. Un cop retirada la trepa s’hi afegeix el brassatge, compost de sorra i ciment a parts iguals que absorbeix l’excés d’aigua. Posteriorment s’hi aboca el gros, mescla de ciment pòrtland i sorra, i es premsa. La tècnica d’elaboració, que provenia de França, va arribar a Catalunya cap al 1866, però el seu ús no s’hi consolidà fins ben avançada la dècada dels vuitanta. A finals de la dècada següent, en plena maduresa del Modernisme, la gran acceptació que tenia la rajola hidràulica féu créixer el nombre d’empreses dedicades a elaborar aquest producte.

  • Un món de formes i colors

Abans de l’aparició de la rajola hidràulica a casa nostra, els paviments ceràmics eren el més comuns i freqüentment es cobrien amb catifes a l’hivern i amb estores vegetals a l’estiu, per atorgar calidesa i confort als interiors benestants. A partir de la dècada del 1880, però, els paviments van anar perdent l’aspecte funcional i els seus dissenys complexos van passar a recordar les catifes que s’hi posaven al damunt, amb un dibuix central i una sanefa perimetral.

En aquell moment els motius heràldics o extrets d’una certa interpretació del passat medieval tenien un paper principal en les decoracions. Cap a finals de segle, els terres es posaren al nivell de la densitat ornamental de l’arquitectura modernista i contenien elements extrets bàsicament del món vegetal. La convivència de vitralls, esgrafiats, papers pintats, elements tèxtils, arrambadors ceràmics, paviments, mobles, objectes ornamentals i obres d’art fou la protagonista d’una nova manera d’expressar la domesticitat burgesa.

Al llarg de les primeres dècades del segle passat, el natural esgotament d’aquell gust per l’atapeïment decoratiu féu nàixer un nou gust, fortament influenciat per l’Art déco.

  • Sabies què?

Els panots que entapissen les voreres de les nostres viles i ciutats són rajoles hidràuliques. La diferència és que el panot s’elabora amb una única capa de ciment pòrtland. Aquest tipus de paviment regularitza el terra de les voravies, és resistent, antilliscant, econòmic i fàcil de col·locar.

La pavimentació parcial i amb materials desiguals de l’Eixample de Barcelona a principis del segle passat féu que aquesta ciutat fos coneguda com a Can Fanga, a causa dels bassals i el fang que de manera generalitzada i recorrent ocupaven les voreres de la ciutat. L’any 1906 l’Ajuntament va aprovar sis models de panot,

dels quals actualment s’utilitzen el de quatre pastilles i el de la flor.

Aquesta rajola de 20 × 20 × 4 cm té un dibuix força similar al que Josep Puig i Cadafalch excavà en el paviment de pedra del vestíbul de la Casa Amatller del Passeig de Gràcia de Barcelona, construïda entre el 1898 i el 1900.

Un altre panot icònic català és el panot hexagonal de 25 cm que projectà Antoni Gaudí per a la Casa Batlló l’any 1904, però que finalment instal·là per primera vegada en els terres de les plantes de servei de la Casa Milà, coneguda com a La Pedrera. L’any 1997 aquest panot es va reeditar i l’Ajuntament de Barcelona, en homenatge a l’arquitecte, el va col·locar com a paviment al Passeig de Gràcia.

  • La rajola hidràulica: un material viu

Diverses empreses han seguit editant dissenys de paviments hidràulics de finals de segle XIX o de les primeres dècades del segle passat. Actualment, però, aquest material viu un veritable renaixement amb l’actualització de les seves formes i decoracions per part de dissenyadors i arquitectes contemporanis que continuen veient-hi un ampli ventall de recursos expressius i constructius.

 

Activitats paral·leles:

La rajola hidràulica és encara un element ben viu a Sabadell. Aquesta art aplicada embelleix el terra de comerços i restaurants, i la seva presència al cancell de les cases ens fa intuir un interior ple de color i bellesa. La rajola hidràulica singularitza i dóna personalitat als edificis de la nostra ciutat: a cada estança, un petit tresor amagat.

Per aquests motius, Marta Bertran, historiadora de l’art, i Anna Bonet, dissenyadora, en col·laboració amb el Museu d’Art de Sabadell, engeguen un inventari per a recollir els diferents models de paviment hidràulic presents a la ciutat. La voluntat és avançar cap al reconeixement social d’aquesta art aplicada, sovint menystinguda. La sensibilització sobre la seva vàlua permetrà evidenciar la necessitat de preservar-la.

Així doncs, per a poder portar a terme aquest inventari, es demana la col·laboració de tothom, amb la localització dels paviments hidráulics ubicats a la nostra ciutat, a través del correu: Aquesta adreça electrònica s'està protegint contra robots de correu brossa. Necessites JavaScript habilitat per veure-la. o del facebook del museu d’art: www.facebook.com/museuartsabadell.