Subcategories

• Academicismes del segle XIX

  És a partir de la segona meitat del segle XIX que es pot començar a parlar d’una activitat artística a la nostra ciutat. Des de la creació de l’Acadèmia de Belles Arts de Sabadell, a la dècada des setanta, aquesta institució vertebrarà la trajectòria de la major part dels artistes locals fins ben entrat el segle XX.
  
  El fons permanent del MAS és en gran part el reflex d’aquest panorama artístic. L’academicisme ha definit el caràcter de la col·lecció durant dècades.
  
  Des de l’Acadèmia es portà fins a les últimes conseqüències els postulats estètics imperants a l’època arreu del país. Un grup d’artistes es reunien com diu Marian Burguès, per: “aprendre d’art”. Així es trobaven al taller de l’Acadèmia per dibuixar els models o bé sortien en “expedicions” per pintar el paisatge d’una manera naturalista.
  
  Els temes eren recurrents, amb escenes o personatges trets d’un tipus estereotipat dels costums, ratllant el folklorisme o els personatges pintorescs.
  
  Aquest àmbit cronològic es pot dividir en apartats temàtics, que són: el paisatge, l’estudi del cos humà, la història, la mitologia, lal religió, l’orientalisme, el retrat i la natura morta.
  
  Els autors més representatius de l’academicisme local són: Ramon Quer, Miquel Sallarès, Josep Juliana, Joan Vila Cinca, Joan Figueras, Josep Espinalt, Marià Burguès, Josep Casanovas Clerch, Antoni Coll, Llorenç Lladó, Antoni Estruch, Josep Domènech, Vicenç Miquel, Antoni Pous, Domènec Soler, principalment.
  
  La col·lecció conserva obra d’autors forans d’interès, com són: Santiago Rusiñol, Dionís Baixeras, Melcior Domenge, Modest Urgell, Eliseu Meifren, Josep M. López Mezquita, Segundo Matilla, entre d’altres.

   

• De l’Art Nou als anys trenta

  Així com l’Acadèmia va tenir a la nostra ciutat un desenvolupament que permet tractar-la d’una forma homogènia, els anys posteriors mostren una trajectòria artística diversa, tant per la manca de definició artística com per la qualitat de les seves produccions.

  L’exposició “Art Nou Català” al Centre Català de la nostra ciutat, l’agost de 1915, promoguda pel poeta Joaquim Folguera i el polifacètic Santiago Segura va entendre’s com una “batuda a l’ambient artístic de la ciutat tocat per un excés d’academicisme”, tal com recull la premsa se l’època. Els postulats noucentistes promoguts per Eugeni d’Ors es van poder fer palesos gràcies a obres de Josep Clarà, Iu Pascual, Joaquim Mir o Joaquim Torres Garcia entre d’altres artistes coneguts al voltant del Faianç Català, i van mostrar una nova manera de pintar que commogué els esperits més sensibles i obrí una dura polèmica ciutadana.

  Malgrat que fou una acció puntual i aïllada que no inspirà la producció posterior dels artistes sabadellencs, per la seva importància cal destacar la presència a la col·lecció de peces singulars d’autors forans que van participar en aquesta exposició, o en qualsevol cas que en són contemporànies i que donarien a conèixer els moviments artístics renovadors imperants al país, com ara Xavier Nogués, Lluís Bagaría, Ramon Casas, Manolo Hugué, Feliu Elias, Lluís Elias, Francisco Iturrino o Joan Borrell.

  Així doncs, el discurs de la col·lecció en aquest àmbit es centra en les individualitats que d’alguna manera van recollir aquests aires de renovació en una nova figuració, fos paisatge com figura, com van ser: Joan Vila Puig, Antoni Vila Arrufat, Rafael Durancamps, Feliu Elias, Pere Elias, Domènec Soler, Màrius Vilatobà o Josep Vives; destacant Joan Vilatobà, Rafel Molins i Albert Rifà en fotografia, Marian Burguès en ceràmica o Ricard Marlet en les arts gràfiques i dedicant una especial atenció a fantàstics exemples de cartellisme.

• De la tradició a l’abstracció

  Durant la postguerra trobem una sèrie d’autors que s’agruparen al voltant del grup anomenat el Cenacle, per confirmar una pintura conservadora, centrada en el paisatge i els temes religiosos.
  
  Destaquen, però, una sèrie d’individualitats com Andreu Castells, Joan Vila Casas, Xavier Oriach amb el grup Z, David Graells, Ramon Folch, Isabel Pons, Romà Vallès, Pere Elias, Esteve Valls Baqué, Trinitat Sotos Bayarri i Josep M. Brull. que incorporaven nous llenguatges pictòrics, amb corrents informalistes i expressionistes. És l’època de Dau al Set.
  
  Alguns d’aquests artistes viatjaren a París i es van deixar influir pels corrents del moment, mentre que un grup reduït insistia en l’animació artística local amb l’organització de: el Saló d’Art Actual (dues edicions), les Setmanes del Jove, les Biennals de Belles Arts (vuit edicions) i la Sala d’Art Actual, organitzats per l’Acadèmia de Belles Arts en les seves dues edicions, conferències, la revista Riutort i el grup del mateix nom, entre d’altres manifestacions.

• Del nuagisme a la crisi de l’art informal. El Grup Gallot

  Destaquem la consolidació de l’informalisme com a llenguatge artístic a la majoria dels artistes locals, aixi com les influències estrangeres a partir de diverses estades o viatges, on entraren en contacte amb corrents com el nuagisme, el gestualisme o l’abstracció lírica.

  Cal aturar-se especialment en el Grup Gallot, que seguia la nova aventura artística anomenada action painting, la qual rebutjava la tradició artística per seguir amb un art lliure, sense pressions ideològiques ni prejudicis culturals.

  L’atzar i l’instint gestual marcaven els artistes com a éssers-màquines, amb un resultat ambigu, sense cap afany d’individualisme; treballaven de manera col·lectiva i amb el públic com a espectador. L’acció, de caire abstracte, presenta un canvi d’actitud d’acord amb els temps en què vivien.

  El Grup Gallot estava format pels artistes següents: Antoni Angle, Llorenç Balsach, Alfons Borrell, Josep Llorens, Manuel Duque, Joaquim Montserrat, Lluís Vila Plana i Francesc Bermúdez, i es desenvolupà durant els primers anys de la dècada dels seixanta.

• Els setanta. L’art conceptual

  Des de l’any 1972 fins l’any 1976 Sabadell comptarà amb un nou espai d’exposicions situat a l’Acadèmia de Belles Arts, anomenat Sala Tres, que durant més de mitja dècada serà el portaveu de les noves tendències artístiques, com ara el conceptual , les instal·lacions i performances, el body art, el pop, el land art, entre d’altres, i l’aglutinador dels esperits més progressistes del moment. Encara que amb canvis i incorporacions futures, el grup inicial estava format per: Jordi Domènech, Toni Clapés, Alfons Borrell, Tàtum, Benet Ferrer, Josep Melo i Josep Boadella.

  La Sala Tres va ser la via per la qual Sabadell connectà amb els esdeveniments punta que durant la dècada dels setanta s’escampen arreu de Catalunya, atès que és un símptoma més de les múltiples i variades propostes que es despleguen entorn de l’art conceptual i la seva transgressió del mercat artístic. Va ser amb la mostra d’Art Jove a Granollers i la Mostra d’Art Actual a l’Hospitalet de l’any 1972, que es va començar a Catalunya, amb quasi deu anys de retard, la febre conceptualista i els fenòmens que l’envoltaven. El més destacable és l’aparició d’espais alternatius a les galeries tradicionals amb un art que negava el mateix objecte artístic per privar-ne l’explotació comercial, de nous espais desvinculats del mercat de l’art o de la sacralització dels museus.

  A Sabadell els artistes que van participar activament en aquest moviment van ser: Fina Miralles, Josep Domènech i Benet Ferrer.

  Aquest és el context que acompanyà el naixement de la Sala Tres, gràcies a la qual Sabadell formarà part, durant uns anys, de la cruïlla on es desenvolupà l’escena artística catalana, per mitjà d’exposicions, accions, cicles de conferències, amb la participació dels artistes i crítics més significatius del moment.

  Les activitats de la Sala Tres van perdent intensitat a partir de l’any 1976, encara que visqueren una darrera revifalla l’any 1980 amb altres mostres.

  No podem oblidar el grup encapçalat per Vicenç Altaió, Lena Balaguer i Pep Sallés, que promogué la revista d’arts i lletres Èczema, amarada de poètica objectual, insòlita i innovadora, que marcà el pas del textualisme dels setanta a la inauguració de la postmodernitat dels anys vuitanta.

• Els vuitanta i la postmodernitat

  La dècada dels vuitanta es caracteritza per la normalització de la democràcia al país. Entre d’altres fets, això provocà una eclosió artística a tots nivells. Les institucions públiques aposten per l’art jove i potencien la internacionalització i descentralització de l’art, alhora que l’activitat privada es multiplica amb la creació de gran quantitat de galeries i de fires d’art, amb una important resposta comercial.

  Les institucions públiques donaren suport a l’art alternatiu amb aparadors culturals que es diferenciaven de l’art comercial dels centres privats. Així, cal remarcar l’Espai 10 de la Fundació Miró, l'Espai B5-125 del Departament d’Història de l’Art de la Universitat Autònoma de Barcelona, el Centre de Lectura de Reus i, a la nostra ciutat, l’Espai 83 del Museu d’Art de Sabadell.

  L’Espai 83 del MAS programà durant deu temporades propostes d’art actual i jove amb criteris no comercials, avançats al moment. Així, Sabadell pogué gaudir de les últimes tendències creatives que en l'àmbit nacional i internacional s’estaven produint. Es presentaren la major part dels camps creatius que els artistes treballaven, com ara: la instal·lació, la performance, la fotografia, la pintura, l’escultura, la ceràmica, la vídeo-instal·lació, el còmic i les arts gràfiques.

  A Sabadell, a diferència dels anys seixanta i setanta, els grups artístics desapareixen per donar prioritat a les individualitats. Destaquen Antoni Marquès, Isidre Manils, Miquel Forrellad, Agustí Puig, Pep Sallés, Nati Ayala, Josep Madaula, Pep Domènech...  que conreen estils com el neofigurativisme, el neoexpressionisme o el neopop, i Manuel Duque, Ramiro Fernández, Oriol Vilapuig, Josep Gerona, Francesc Bordas... més sensibles als corrents pictòrics neoromàntics.

• Desaparició dels límits geogràfics. Les noves tecnologies

  A partir de la dècada dels noranta, no s’observa un trencament en la trajectòria artística de molts dels artistes esmentats, els quals continuen treballant d’una forma activa.

  De tota manera, cal ressaltar la disminució de les perspectives econòmiques i comercials privades. A la nostra ciutat, primer amb el Centre de Producció i Creació Artística, la Nau, ubicat al carrer de Cellers i actualment a l’Estruch, es potencia el desenvolupament de la recerca i la difusió dels llenguatges artístics més contemporanis, amb la cessió de tallers de treball, accions diverses de formació, exposicions, intercanvis, etc.

  La incorporació de les noves tecnologies en el camp artístic ha iniciat en aquesta dècada una renovada visió de l’art, en contínua evolució, amb la desaparició dels límits geogràfics, la desaparició del suport físic i la democratització total de l’art, entre d’altres aspectes.

  Cal remarcar l’aparició de joves creadors que regeneren l’espectre artístic de la ciutat.

  • L'Estruch

• Altres col·leccions

  • Mobiliari i arts decoratives

    El Museu d'Art de Sabadell compta entre el seu fons d'un nombre d'artefactes que conformen una estimable col·lecció d'arts decoratives. Artefactes que en la seva mateixa etimologia, "fets amb art", tenen la justificació de trobar-se  a la seu del Museu d’Art de Sabadell, que és la Casa-fàbrica Turull.

    Les peces que composen la col·lecció d'arts decoratives són essencialment mobles i objectes decoratius propis del segle XIX, així com una petita mostra d'objectes dels segles XVII i XVIII. També formen part d'aquesta col·lecció el mobiliari i objectes de la primera meitat del segle XX, que conformaven el despatx de treball del poeta Pere Quart, entre algun altre exemple.

    El total de la col·lecció estaria amb uns 800 objectes, alguns en exposició i d’altres conservats a les sales de reserva.

    • Llegiu més: ESTANCES PRIVADES. SALONS PÚBLICS. SABADELL, 1830 - 1870, per Rosa Creixell

  • Autors forans

    Els museus, si no són de nova planta, fills d’una metòdica planificació, neixen i es formen amb aportacions dispars i heterogènies, fruit  de les particulars circumstàncies històriques de la comunitat a la què pertanyen.

    El resultat solen ser col·leccions miscel·lànies, sempre dintre d’unes especialitats centrals, que en certa manera vénen a ser com radiogradies fragmentàries de la comunitat que els ha creat; i és el fet de ser un reflex d’aquesta societat concreta el que els dóna una unitat i una raó de ser.

    Sabadell, ciutat que genera una notable escola pictòrica amb vida pròpia des del segle XIX, té també al seu museu una variada representació, a voltes molt important, d’obres d'artistes  d’altres orígens, destaquem particularment algunes del periode modernista i noucentista català.

     

    LLegiu més: LES COL·LECCIONS DEL MUSEU D'ART EN EL SEU MARC HISTÒRIC I ARTÍSTIC, per Francesc Fontbona