Al final del segle XVIII els Turull es van convertir en una de les famílies més pròsperes de la ciutat, però va ser en el segle XIX quan va reunir una gran fortuna, que es va traduir en un destacat patrimoni immobiliari i gran prestigi social.

La trajectòria vital de cada un dels Turull està tan lligada a la seva pròpia tradició familiar com a la vila que els veia créixer i que ells van contribuir molt activament a convertir en ciutat.

La seva participació activa en la política local i estatal, la intervenció en la fundació d’entitats com la Caixa d’Estalvis de Sabadell, el Banc de Sabadell, el Banco Hispano Colonial, La Companyia d’Aigües de Sabadell o els Crèdits i Docks de Barcelona, com també la seva contribució a la cultura local, entre d’altres aportacions, els convertiren en peces cabdals en el trànsit cap a l’època contemporània.

També practicaren aliances matrimonials que emparentaren els Turull amb les famílies industrials més importants (els Casanovas, els Oliver i els Gorina, entre d’altres).

El patrimoni que els Turull anaren adquirint al llarg dels anys s’escampa per tota la ciutat i els voltants.

Es conserven encara la casa d’Enric Turull a la Rambla, que de fet va construir el seu germà Joan abans del 1870 i que Enric va ampliar i modificar entre el 1896 i el 1897; el rengle de cases senzilles a la Rambla, construïdes el 1870 per Joan Turull i Sallent, i també la Torre dels Turull, al carrer de Quevedo, construïda el 1877 per Joan Turull i Comadran quan es va casar amb Filomena Fournolls. A Castellar del Vallès es conserva la torre del Turull, masia i torre d’estiueig, també anomenada de Can Moragues.

La primera referència documental de la família Turull a Sabadell data del segle XVI, però fou al segle XIX quan els membres d’aquesta família destacaren en la vida econòmica, social i política de la ciutat.

La nissaga més contemporània s’inicià amb Pau Turull i Font (1766-1844) que es casà el 1790 amb Esperança Sallent Solà, de Caldes de Montbui. La seva vida va discórrer entre l’activitat política – va ser regidor i alcalde – i els negocis. El 1819 creà la societat Pau Turull i Fill, empresa que anà creixent i ampliant contactes amb altres famílies de fabricants de Sabadell.

La producció tèxtil de Pau Turull i Fill fou premiada per la seva qualitat diverses vegades, la primera el 1828 quan va guanyar la medalla de bronze de l’exposició de Madrid gràcies als seus “paños bien enfurtidos y tundidos y a precios muy cómodos”.

Pere Turull i Sallent (1766-1869), fill gran de Pau i Esperança, va succeir el seu pare en l’empresa i, com ell, va tenir una intensa vida política com a alcalde de Sabadell diversos anys entre el 1841 1856. Conegut com “el rico catalán” va portat el cognom Turull mes enllà de Catalunya, i arribà a Europa i a Amèrica.

Pere Turull es casà amb Maria Comadran Martínez, filla de Sabadell, i tingueren 8 fills, dels quals 6 arribaren a adults: Pau, Joan, Teresa, Concepció, Pere i Enric.

Pau Turull i Comadran (1837-1892) va succeir el seu pare en el negoci familiar i com ell participà en la fundació de nombroses companyies i entitats. En política arribà a ser diputat a les primeres Corts de la restauració. Sembla que es va morir sense testament ni descendència i el succeí el seu germà Joan. Tot i que la fama del cognom Turull sempre s’ha relacionat amb Pere, el seu pare, de tota la nissaga en Pau fou el que més negocis i més fortuna va acumular.

Joan Turull i Comadran (1839- 1906) va ser el continuador dels afers industrials familiars, però no es posà en política. Després de la mort de Pau, repartí el patrimoni familiar, cosa que va provocar la dispersió de la fortuna dels Turull.

El darrer de la nissaga Turull Comadran, Enric (1855 – 1923), prengué el relleu del seu germà Pau en política i arribà a ser diputat a Corts pel districte de Sabadell. Presidí també moltes institucions i entitats locals (l’Escola Industrial, el Banc de Sabadell...). En el món fabril el seu nom es relaciona amb el vapor de Cal Lau - el vapor familiar -  i el de Ca la Daniela.