Des de l’any 1972 fins l’any 1976 Sabadell comptarà amb un nou espai d’exposicions situat a l’Acadèmia de Belles Arts, anomenat Sala Tres, que durant més de mitja dècada serà el portaveu de les noves tendències artístiques, com ara el conceptual , les instal·lacions i performances, el body art, el pop, el land art, entre d’altres, i l’aglutinador dels esperits més progressistes del moment. Encara que amb canvis i incorporacions futures, el grup inicial estava format per: Jordi Domènech, Toni Clapés, Alfons Borrell, Tàtum, Benet Ferrer, Josep Melo i Josep Boadella.

La Sala Tres va ser la via per la qual Sabadell connectà amb els esdeveniments punta que durant la dècada dels setanta s’escampen arreu de Catalunya, atès que és un símptoma més de les múltiples i variades propostes que es despleguen entorn de l’art conceptual i la seva transgressió del mercat artístic. Va ser amb la mostra d’Art Jove a Granollers i la Mostra d’Art Actual a l’Hospitalet de l’any 1972, que es va començar a Catalunya, amb quasi deu anys de retard, la febre conceptualista i els fenòmens que l’envoltaven. El més destacable és l’aparició d’espais alternatius a les galeries tradicionals amb un art que negava el mateix objecte artístic per privar-ne l’explotació comercial, de nous espais desvinculats del mercat de l’art o de la sacralització dels museus.

A Sabadell els artistes que van participar activament en aquest moviment van ser: Fina Miralles, Josep Domènech i Benet Ferrer.

Aquest és el context que acompanyà el naixement de la Sala Tres, gràcies a la qual Sabadell formarà part, durant uns anys, de la cruïlla on es desenvolupà l’escena artística catalana, per mitjà d’exposicions, accions, cicles de conferències, amb la participació dels artistes i crítics més significatius del moment.

Les activitats de la Sala Tres van perdent intensitat a partir de l’any 1976, encara que visqueren una darrera revifalla l’any 1980 amb altres mostres.

No podem oblidar el grup encapçalat per Vicenç Altaió, Lena Balaguer i Pep Sallés, que promogué la revista d’arts i lletres Èczema, amarada de poètica objectual, insòlita i innovadora, que marcà el pas del textualisme dels setanta a la inauguració de la postmodernitat dels anys vuitanta.