Va estudiar a l'Escola de Belles Arts de Sabadell, on va tenir com a mestres Joan Vila Cinca i Ramon Quer Vidal. Lladó alternà la pintura decorativa amb la de cavallet i destacà en la pintura de marines, a la qual es dedicà bàsicament, durant l’última etapa, retratant la costa asturiana.

Exposà des del 1887. Aquest any va participar en l'Exposició de l'Acadèmia de Belles Arts de Sabadell i il·lustrà el primer número del Boletín del Ateneo Sabadellés. A l'Exposició Nacional d'Indústries Artístiques i Internacional de Reproduccions de Barcelona de 1892 va ser premiat amb Medalla de Tercera Classe per les obres: Proyecto de friso decorativo (cat. núm. 343) i Título para socio (cat. núm. 344). A la II Exposició General de Belles Arts de Barcelona presentà un fris decoratiu i a la de 1896, l'oli al·legòric L’agricultura. Totes aquestes obres es poden englobar dins la vessant de pintor decorador, que el portà a fer importants pintures murals d'estil pompier a cases sabadellenques com les de Cortés, Vila Fusté, Figueras, Pulit i altres.

A partir de 1897 la temàtica de les obres que presenta als diversos certàmens canvia. A partir d'ara seran paisatges; així aquest mateix any obtingué Medalla de Tercera Classe per l'obra Arboleda a l'Exposició de Logronyo. L'any següent concorre a la IV Exposició de Belles Arts amb l'oli Últimas hojas.

Poc després, es traslladà a Gijón on fou nomenat director de l'Escola Industrial. La costa asturiana passà a ser el seu tema predilecte influït sens dubte per les obres dels artistes residents a la zona. L’Ateneo Gijonés li va organitzar una exposició individual el 1921, de la qual es feren ressò els diaris sabadellencs.

El 1928, pràcticament cec, morí a Gijón.

El MAS conserva més de 20 obres de Llorenç Lladó, algunes de les quals donades per l’Acadèmia de Belles Arts després de la mort de l’artista. Segons sembla, l’Acadèmia adquirí un lot de quadres als seus familiars mitjançant una subscripció entre els socis de l’entitat. D’entre les obres a la reserva, cal destacar quatre marines de la seva darrera època i un paisatge de tardor (c.1900).