Joaquim Mir pertany a la generació del pintors postmodernistes. Des de l’adolescència fou un gran amic d’Isidre Nonell. Tots dos freqüentaren l'acadèmia de Lluís Graner (1863-1929) i assistiren a Llotja, on van tenir Antoni Caba de mestre. A l’inici, fou un dels integrants de la Colla del Safrà (1893-1896) juntament amb Nonell, Ricard Canals, Adrià Gual, Ramon Pitxot i Juli Vallmitjana. El grup, que també fou conegut com la Colla de Sant Martí, s'anomenava així pels tons groguencs i cadmis que dominaven les seves paletes.

Es dóna a conèixer al públic barceloní el 1894 en l’Exposició General de Belles Arts, on presenta: Sol y sombra. A poc a poc, Mir es convertirà en un habitual dels certàmens locals i oficials, per tal com participa en les exposicions barcelonines de 1896, 1898, 1907, 1911, 1918, 1920; les madrilenyes de 1897, 1899, 1901, 1906, 1910, 1915, 1917; l’Exposició Internacional de Brussel·les de 1910, la Internacional de Barcelona del 1929...

A pesar que durant l'etapa de formació va freqüentar els Quatre Gats, que era el centre aglutinador dels artistes “parisencs", i que mantenia una bona amistat amb la majoria –Picasso, Nonell, Casagemas, Casas, Rusiñol–, Mir no va seguir els passos dels seus contemporanis i no va anar a París, ciutat que en aquell moment era considerada la capital artística per excel·lència.

Durant els anys 1899-1903 visqué a Mallorca. Aquest període mallorquí es concretà en l'abandonament de la temàtica anecdòtica i en una especial percepció del paisatge. Un paisatge concebut a base de l'exaltació del color, una accentuació dels colors que implica a vegades la descomposició agitada de la imatge, l'aproximació al simbolisme. El pintor va abandonar l’illa el 1903 després de patir una caiguda per un penya-segat que el conduí a l'internament a l’Institut Psiquiàtric de Reus fins el 1906. Abans, el 1901, presenta la primera exposició individual, configurada exclusivament per paisatges mallorquins, a la sala Parés [1][1] de Barcelona.

El tractament del color que s'havia iniciat a Mallorca arribà al punt àlgid en els paisatges del camp de Tarragona que pintà entre 1906 i 1913. En aquestes teles el color és més suau, l'ús de la tècnica puntillista li permet una gran llibertat expressiva i una desintegració formal que l'apropa a l’abstracció. Però, a partir de 1913 la seva pintura s'estanca, el color es matisa i l'aproximació a la realitat és quasi total i retorna a plantejaments no tan agosarats. Aquest canvi coincideix amb el seu trasllat a Mollet del Vallès i abraça tota l'època de plenitud de Vilanova i la Geltrú.

El MAS conserva dues peces de Joaquim Mir. La primera fou adquirida per l’Ajuntament a l’Exposició d’Art Nou Català celebrada a Sabadell el 1915 i forma part de l’exposició permanent. L’altra, un oli de petites dimensions de temàtica suburbial, està inventariat amb el número 25 i se’n desconeix la procedència.