Tapar per mostrar de Miquel Forrellad

pati mas m forrellad

Una paret, una façana de finestres tapiades havia de permetre la creació de l’espai necessari per exhibir una col·lecció de quadres a l’altra banda del mur. Calia, a més, eradicar la llum lateral que hauria encegat les teles amb reflexos.

Un museu eclèctic i romàntic va erigir-se en l’antiga fàbrica i el brogit dels teles va cedir davant el silenci de les teles. Les cosidores i les escutiadores van deixar la nau on havien de reposar els tramats dels llençols.

L’edifici tenia al Museu el mateix valor que mostrava (al capdavall, cada museu esta impregnat de l’ànima dels seus constructors, dels seus habitants i fins i tot dels vianants que passen de llarg dirigint-li a penes una mirada casual i distreta.

El Museu va comportat una mirada cega, en consonància amb la trentena de finestres que s’amagaven darrera la façana del pati; la no-visió d’una col·lecció fabricada en una fàbrica de teixits.

La intervenció al pati assenyala el paral·lelisme entre el procediment textual de l’escriptor-teixidor i la concepció artística, i aquell tapar per mostrar es correspon amb la manera com el pintor cobreix de pigments la tela en blanc per tal que aparegui la imatge de la seva vivència.

La casa Turull torna als seus orígens i “els diletants del teixit” són els espectadors “voyeurs” a través del mur. Una indústria del teixit ressorgeix a través del codis textuals.

La perspectiva es va inaugurar al protorenaixement amb l’aparició de les “vanitas”. Les flors marcides, els collarets de perles desfets o la fruita picada, el cranis, simbolitzaven l’essència fugissera i efímera de la bellesa, dins del context d’una finestra-nínxol (Masaccio, La Trinitat).

El nínxol esdevindria el quadre-finestra renaixentista que tornaria a ser qüestionat en el barroc amb la utilització de la tècnica tenebrista i el clarobscur, la substracció carregada de l’espai de representació que impedeix clausurar la visió. Aquesta impossibilitat de representació plena suposa una “dificultat de lectura”.

La retracció de l’art modern sobre si mateix, “L’art com a art”, és en realitat l’última ranera de la ceguesa de llums i ombres que comença al Barroc. Quan podem oblidar el tema i la imatge d’una pintura és quan aquesta adquireix significat.

Cobrir la representació del món es un encontre entre la superfície pintada i el suport cru de la tela. Això fa referència a la idea del límit (el mur al Museu). L’obra és l’al·legoria de clausurar aquest espai de representació; en un primer pla la façana, en segon pla un espai textual que entreveiem a través de les finestres i que ens recorda aquelles representacions dels astres com a forats en la cúpula celeste. Un fons visual sense imatges visibles, fet de conceptes que l’espectador ha d’imaginar (i viure) mentalment.