L’any 1974 Fina Miralles va presentar l’exposició Imatges del zoo a la Sala Vinçon de Barcelona, ​​un espai expositiu dins d’una botiga d’objectes de disseny. El gest de presentar una exposició d’art a manera de visita a un zoo dislocava encara més el context, ja de per si inusual (tot i que cal recordar que la manca d’espais institucionals culturals en aquella època va promoure l’aparició d’exposicions en espais alternatius o en contextos fora de l’àmbit de l’art). L’exposició es convertia en una visita a un zoo: no el de la ciutat, sinó un zoo creat per l’artista en una sala cultural, on s’exposava un sèie d’animals engabiats, entre els quals hi havia la mateixa artista. La dislocació, la crítica a l’autoritat, el qüestionament del que és natural o artificial, són recursos que Miralles  utilitza per enfrontar-nos a nosaltres, espectadors de l’art, a una exhibició de l’artista, de la dona, de l’individu, com a objecte que s’exposa i es contempla, com a obra d’art. Aquesta aproximació constitueix només un petit exemple de la riquesa de lectures que suscita l’obra extraordinària d’aquesta artista.

 L’exposició al MACBA es planteja com un recorregut que aprofundeix en alguns dels temes crucials abordats per Miralles: la relació transversal en el seu treball amb la natura; el llenguatge amb què ens expressem i ens comuniquem; els llenguatges artístics i la seva imbricació al servei de la idea, ja sigui a través d’accions, performances, fotografies, pintures o vídeos; les relacions de poder i la força omnipresent que el poder representa en les nostres vides (especialment sota una dictadura), tot i que com més fèrriament s’exerceix, més crida a la subversió; el rerefons històric, polític i social que determina i condiciona la nostra vida i obra; la condició de les dones, en una situació d’inferioritat social, ja que estaven subjectes a l’autoritat masculina i a lleis restrictives específiques amb l’objectiu de garantir codis morals de comportament i la formació i cura de la família com a únic destí; o la dualitat constant en el seu treball entre natura i artifici, entre realitat i aparença, per posar-ne alguns exemples.

El conjunt d’obres que es presenten trenca els límits de les convencions artístiques: el paisatge monocrom, la pintura com a gest, l’artista com a objecte artístic, en un treball on el procés és més significatiu que el resultat formal i esdevé el factor que atorga valor a l’obra, on es qüestiona la mateixa noció de «valor», sigui quina sigui la manera en què es materialitzi. Miralles desmitifica l’obra d’art, la seva consideració d’objecte unívoc contemplable i intocable. I ens enfronta a la nostra pròpia condició d’individus enmig de la natura.

Més enllà de donar a conèixer l’obra d’aquesta artista excepcional, sorprenentment absent dels llibres d’art dels anys setanta o de les grans revistes i publicacions que, d’aleshores ençà, reflexionen sobre les pràctiques artístiques més radicals, aquesta exposició es proposa restituir el seu lloc en la historiografia de l’art. El projecte anirà acompanyat d’una publicació amb textos crítics sobre la seva feina i un recull d’imatges.

Més informació: MACBA