Del 18 de juny al 13 de juliol de 2014 al Museu d'Art.

Sabadell Obert es el títol del projecte de residències de treball i d’exposició endegat per la NauEstruch de la Fàbrica de Creació d'Arts en Viu L'Estruch i el Museu d’Art de Sabadell l’any 2012; específicament orientat al foment del teixit artístic sabadellenc.

Sabadell Obert és un instrument per donar suport a les pràctiques artístiques contemporànies i multidisciplinars a la nostra ciutat.

Al final de cada temporada, els projectes seleccionats en les dues convocatòries convocades i desenvolupats als tallers de la NauEstruch, es mostren al Museu d'Art de Sabadell en forma d’exposició col·lectiva.

Els artistes residents que presentaran els seus projectes són:

• /TASUTA SIMAN– ART DE DEIXALLES

Tasuta és un nom amazic i significa el canvi.

Amazic (ser lliure) és el nom dels originals pobladors del nord d’Àfrica als que la majoria de la gent coneix com a “berbers”. Aquesta paraula és d’origen grec i significa “bàrbar”, ja la van utilitzar els romans per a denominar la gent que no parlava de com ells, ni tenia la mateixa cultura.

La cultura i la civilització amaziga és una de les més Importants del mediterrani i forma part de la Història occidental. El territori amazic (Tamazga) s’estén des de la Mediterrània fins a les fronteres de l’Àfrica subsahariana i des d’Egipte fins a les Canàries. La invasió i el colonialisme (romans, fenicis, àrabs, europeus ...) va canviar el mapa del nord d’Àfrica.

TASUTA SIMAN és l'alter ego d'Ariadna Albareda

L’Ariadna Albareda ex-directora de Cactus Seny Gràfic, empresa de disseny que treballa per a organitzacions solidaries, va sofrir un aneurisma el 2011. Malgrat diverses lesions cerebrals, la seva memòria visual no va ser afectada i treballant des de diversos procediments artístics pot expressar records, vivències i pot recuperar en imatges el dia a dia.

Amb dificultats per a recordar els pensaments, els sentiments són l'eix fonamental de l'obra de l'Ariadna, que enamorada de l'alfabet i la cultura amazic, no perd ocasió per a difondre-la.

L'altre eix creatiu, es la recuperació de materials per a poder-los transformar creativament:

"Produïm “merda” constantment, envasos i caixes i trastos inútils que llencem, no quan es trenquen si no quan ens cansem d’ells. Escombraries i més escombraries... soterrarem el món amb brutícia.

Entre un lleu síndrome de Diògenes i una gran nostàlgia “ochentera”, no podia llençar moltes coses, les guardava inútilment... fins que un dia vaig decidir enganxar-les a unes fustes que tenia per casa (que tampoc havia llençat)... aquí va néixer el meu -Art de Deixalles- Material divers damunt superfícies estranyes."

I com que cap esser humà no fa res sol voldria donar GRÀCIES.

A tota la gent del "abans" que m'ha ajudat a superar el que he passat i a tota la gent del "ara" que m'ajuda a afrontar el futur.

A l'Anna Recasens que va proposar-me i animar-me que em presentes.

A l'Oscar i l'Almudena que van acceptar el meu projecte tot i la meva limitació d'horaris i d'altres coses.

Al Manel que m'obria la porta sempre amb el seu somriure.

Al bar Estruch per guardar-me les "xapes" de les ampolles.

A la Laura de la Mora de la que he après a escoltar-me i creure en mi mateixa.

Al Gustav que m'ha ensenyat a no tenir por a que no hi hagi "deshacer" com a l'ordinador.

A l'Ana Cuesta per les piles energetiques que hem possat al meu cos.

A la Paqui i la Cristina que m'han posat tirites al cervell.

A la Marina i el Victor que m'ajuden a ser més efectiva, organitzada i optimista.

I sobretot als meus fillets el Roc i el Boi que m'han retornat les ganes de viure, però viure, de veritat.

• ORIOL ARISA

RECONSTRUCCIÓ D'IMAGINARIS COL·LECTIUS

És un projecte que té com a objectiu recuperar i preservar la memòria de personatges populars. La intenció no és fer un recull d'històries de vida més o menys curioses o pintoresques, sinó intentar valorar les aportacions i la filosofia de vida d'aquests personatges per tal d'aplicar-les en el present.

En aquesta ocasió la investigació s'ha centrat en la figura d'Esteve Renom Escuder, més conegut com "El Rada" un inventor i mecànic que va viure al barri de la Creu Alta durant bona part del segle XX. Els seus invents van saber avançar-se al seu temps, i tot i que no sempre van funcionar com s'esperava, sempre van reflectir una estranya capacitat d'entendre i superar les necessitats econòmiques i materials de la seva època.

Finalment cal ressaltar que els materials i les entrevistes realitzades també són una bona mostra d'un llenguatge i una manera de viure força característiques de la nostra ciutat. Així doncs, resulta interessant haver realitzat una altra tasca de preservació de la memòria que inicialment no estava prevista en el projecte.

ART DE TROBADA

És un projecte de caràcter col·laboratiu, que es defineix com un node o punt de contacte entre els artistes sabadellencs i tothom qui estigui interessat en les arts visuals.

A través de la pràctica artística intercanviem coneixements i a la vegada rebem la col·laboració de col·lectius diversos. L'objectiu final és potenciar i donar visibilitat a la creació artística que es duu a terme en l'àmbit local. Per tal d'assolir-ho, s'aprofiten les eines que ofereixen les noves tecnologies (blogs, xarxes socials, etc...) i es té molt en compte la participació de les entitats i col·lectius presents al territori.

Durant el període de residència a l'Estruch s'han programat una sèrie de tallers teòrico-pràctics que han estat dedicats a analitzar la història de la pintura des del punt de vista tècnic. Així doncs, hem començat practicant amb les tècniques que s'utilitzaven a Egipte i a l'antiga Roma, i finalment ens hem endinsat en la tècnica del fresc tal com s'aplicava en el període del Quattrocento, per la qual cosa ens hem inspirat en l'obra "Madonna del Parto" de Piero della Francesca.

Tenint present l'objectiu del projecte, aquestes activitats també han servit per reforçar els nostres vincles i ens han engrescat a seguir treballant en aquesta mateixa línia.

• ANNA LLIMÓS VIDAL. SCREEN CAPTURES. NEW JERSEY TURNPIKE

A finals dels 70 Tony Smith realitza un viatge nocturn amb cotxe per una autopista en construcció dels afores de Nova York. Aquesta experiència estètica que Smith defineix com “la fi de l’art”, serà considerada l’origen del Land Art.

New Jersey Turnpike. Screen captures pren com a punt de partida l’experiència de Toni Smith per recrear-la a través de google street view. És possible trobar un espai per a la subjectivitat i l’experiència estètica en la banalitat d’un trajecte virtual per autopista?

La construcció dels paisatges virtuals està clarament condicionada pel moment en què es va fotografiar l’espai per a formar part de l’arxiu de google (el cel, la gent que passeja pels carrers, les activitats que s’hi fan, el trànsit que hi circula...). Com si es tractés d’un viatge qualsevol, al llarg del meu errar pel gran atles paisatgístic que és google street view he anat fent captures de pantalla i anotant les sensacions que percebia en un diari de viatge. Tot i el discurs hegemònic provocat per la captura automàtica d’imatges que ens ofereix google, és inevitable establir una relació amb les pròpies vivències personals. El trajecte s’acaba convertint en una experiència única carregada de significats a nivell personal.

L’exposició per al Museu d’art de Sabadell es conforma de quatre elements. D’una banda presento el text que he anat redactant al llarg del viatge, on he anotat les sensacions com també tot allò que em cridava l’atenció. D’altra banda, he recopilat una selecció de dibuixos i d’imatges que presento en format llibre d’artista. Aquestes captures de pantalla també les presento en format vídeo, on es pot veure el recorregut virtual des “d’algun punt de Meadows fins a Jew Jersey” i, per acabar, presento la composició d’una sèrie de set pintures a l’oli que volen servir com a diàleg respecte les reflexions de Tony Smith.

L’elaboració de les pintures vol reafirmar la pintura com a gènere artístic que perviu i que s’enriqueix de les noves maneres de percebre el paisatge contràriament a allò que Smith anunciava com a la fi de l’art. Aquestes pintures estan basades en captures de pantalla realitzades en el moment exacte en què m’aproximo al punt d’interès, creant així un conjunt d’imatges distorsionades pel moviment de la càmera. Tanmateix, la paleta de colors queda també definida per les sensacions percebudes al recórrer l’autopista New Jersey Turnpike, reforçant la subjectivitat i el sentit de “representació” en el sentit més estricte de la paraula.

• ONA MARCET. RECEPTACLES DE LA MEMÒRIA

El present projecte és el començament d’alguna cosa. Un assaig. Una sèrie d’aproximacions cap un món personal que ja porto temps gestant. I que any rere any va evolucionant.

La idea en si mateixa no és fàcil de definir, ja que està creixent i intentant prendre forma d’una manera més sòlida de mica en mica.

A grans trets, la idea conceptual vindria a ser un “mapa” fictici del conjunt d’idees que en formen part: la qualitat estètica de lo sinistre, el món de lo monstruós i l’art outsider. També, i de forma més subtil, i en un substrat inferior, la memòria i el record.

Encara que d’entrada sembli que hi hagi massa temes diferents per a ser tractats en conjunt, des del meu punt de vista, crec que estan molt units entre sí, i que es necessiten els uns amb els altres per a que tinguin més sentit (en aquest cas).

Tampoc es tracten tots els temes amb la mateixa importància, ja que alguns són observats des de la superfície i d’altres amb més profunditat. Segons l’interès o la repercussió que tinguin per al projecte. Però cal tenir en compte en quin està. Investigació, experimentació i consolidació. S’està fabricant. Encara s’ha d’eliminar i perfilar el que no és necessari per al projecte.

A nivell temàtic, treballo amb fotografies antigues comprades en mercats de segona mà (retrats de desconeguts que m’inspiren algun tipus d’atracciò). Seguidament, amb la impressió i la manipulació d’aquestes, sobre un acetat, apareixen com un ésser desdoblat a conseqüència de la doble o triple impressió solapada.

També treballo amb fusta. Amb la construcció de caixes de llum o de contenidors que emmarquen el retrat. I amb objectes trobats i/o comprats en mercats de segona mà, deixats, regalats....que es converteixen en caixes o contenidors per al retrat.

I tot plantejat com a una instal·lació

La idea seria la d’un conjunt bastant ampli de caixes. Amb un retrat (diferent) i una llum opaca dins de cadascuna d’elles. El conjunt visual formaria una espècie de cementiri i agrupació de records i memòries oblidades on els visitants podran imaginar les vides i comprendre la pròpia fragilitats de les seves.  

I tot això per què? Amb quina intenció?

La intenció principal, és perpetuar en la memòria (físicament amb la caixa) el record fictici d’un ésser que ja ningú recorda, una imatge o un reflex d’ell, comprat a 0’20 €. Una vida molt comuna, molt poc important segons els paràmetres de la importància col·lectiva. Ja que fa reflexionar sobre el fet que moltes de les nostres propietats poden estar venudes, els nostres records i les nostres memòries que un dia van ser reals. El preu d’un record. Les nostres vides a canvi de diners, fins el final dels finals.

Al final, som el que es conforma a la nostra ment, a la nostra memòria. Però, potser necessitem elements materials que ens ajudin a ser recordats. I com abordar lo monstruós? Doncs des de la manipulació del propi record (o retrat) trobat. Desdoblant-lo, multiplicant-lo, creant accidents o deformant la pròpia imatge per donar-li un sentit més introspectiu i sinistre. És com si et poguessis posar a la pell de l’altre. A la seva via. A la seva soledat i absurditat absoluta.

I tot, des d’una perspectiva de respecte i amor cap els éssers marginals i incompresos. D’intent de comprensió, o altaveu dels oblidats. El respecte cap les vides completament insignificants i poc influents, que tenim o tindrem la majoria de nosaltres....

O potser no....